Que agradi als socis

Em conviden a fer un parlament en el marc del sopar anual d'una associació de caire filantròpic. Pregunto què és el que s'espera, del meu parlament. La presidenta de l'associació em contesta amb una sinceritat nua: “Hem pensat que la teva intervenció podria donar un to culturaaal i filosòòòfic a l'acte.” I afegeix: “Però tampoc et passis, eh! No facis ni una cosa massa densa ni hipercrítica. Mira de fer una cosa lleugereta, que agradi als socis.”

¿Qui ho ha dit que la cultura, un cert valor instrumental de la cultura, no té futur? Molts governants aposten per un concepte dermoestètic de la cultura: la cultura és, només, una pàtina socialment embellidora, una aurèola nimbada com la que encercla les testes dels sants. Molts ajuntaments aposten per una cultura exclusivament festivalera, és a dir, una cultura que si bé pot presentar valors artístics puntuals, rarament incomoda per deixar un pòsit crític o una proposta de transformació. La filosofia cau dels plans d'estudi. Però la sèrie televisiva Merlí té molt de predicament; i Albert Rivera recomana llegir Kant al mateix temps que reconeix que ell mai no ha llegit Kant; i Pablo Iglesias assegura haver llegit una obra inexistent de Kant. A l'època de l'auge de l'emprenedoria, la filosofia obté el seu valor a condició de ser un esquelet reduït a frase decorativa, flagrantment contradictòria amb el fons de tants propòsits filosòfics: la radicalitat. “Et pagarem la intervenció, eh!”, em diu amablement la presidenta de l'associació.