Els propers reptes

Amb la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat ha estat feliçment superat un escull contra el qual el procés es podria haver estavellat i enfonsat. Val a dir que el nou titular de la institució, amb la militància inequívocament independentista que marca la seva biografia, aporta una garantia addicional al projecte de secessió i ofereix un canvi de perspectiva en el relat que fins ara havia ofert el president Mas. Si aquest representava la conversió en el camí cap a la Catalunya sobirana després dels fracassats intents de millora de l'autogovern, Puigdemont procedeix dels sectors de Convergència Democràtica que no han confiat en una solució d'encaix amb l'Estat espanyol i que han contribuït a enfortir aquells instruments que, amb totes les limitacions, poguessin impulsar el gest d'emancipació nacional. L'exercici de la presidència de l'Associació de Municipis per la Independència d'ençà de juliol de 2015 no ha estat res més que el darrer exemple d'aquesta vocació de Puigdemont per organitzar i encapçalar estructures polítiques que facilitessin la creació del nou estat.

Així, segurament dins l'òrbita convergent no es podria haver triat cap millor candidat a pilotar el tram decisiu del projecte independentista des de les institucions per bé que sigui assumint la presidència d'un aparell de govern feble i financerament desnonat com és la Generalitat de la Catalunya autonòmica. El principal repte del president Puigdemont, del seu govern i de la classe política sobiranista consisteix, doncs, en com reforçar aquest aparell públic fins a convertir-lo en un centre de poder propi d'un estat que aspira al reconeixement internacional. I per assolir aquest objectiu la necessitat d'actuació en vulneració directa dels mandats del sistema constitucional espanyol de 1978 esdevé imprescindible.

En una primera fase, la construcció de l'estat català exigeix almenys el compliment de la Declaració 1/XI del Parlament de Catalunya de 9 de novembre de 2015 sobre l'inici del procés polític a Catalunya, declarada inconstitucional i nul·la pel Tribunal Constitucional espanyol en sentència emesa el passat 2 de desembre. El punt cinquè d'aquesta declaració és prou específic a l'hora de determinar un mandat al propi Parlament (i es pot entendre al govern de la Generalitat un cop constituït, cosa no esdevinguda fins ara) d'iniciar la tramitació de les lleis del procés constituent, de seguretat social i d'hisenda pública, és a dir, bona part de la normativa reguladora de les estructures necessàries per bastir un estat. Com diem, aquesta declaració en la seva totalitat, i també en aquest punt cinquè, fou considerada radicalment inconstitucional pel Tribunal Constitucional espanyol i, per tant, tota actuació associada a la presentació i tramitació del referit cos legislatiu seria susceptible d'activar els nous mecanismes previstos a la llei orgànica del Tribunal Constitucional a fi de garantir l'acatament de les seves resolucions. Això inclou la imposició de multes de fins a trenta mil euros a les autoritats que eventualment desobeïssin la sentència del Tribunal, a més de les responsabilitats d'ordre penal que es poguessin derivar. En definitiva, que si el propòsit de Puigdemont i del seu govern consisteix, com aquest va assegurar en el seu discurs d'investidura, a implementar en 18 mesos el full de ruta amb el qual Junts pel Sí es va presentar a les eleccions i concretat en la declaració sobiranista de 9 de novembre, l'enfrontament amb les autoritats espanyoles hauria de ser imminent.

Sense una estructura que permeti disposar directament de tots els rendiments tributaris generats a Catalunya, i això implica disposar d'una hisenda i d'un aparell coactiu que garanteixin l'obligació de tots els contribuents catalans de pagar els seus impostos a l'administració catalana (i, en particular, de garantir que les empreses paguin les retencions mensuals d'IRPF dels seus treballadors), no es pot culminar la construcció del nou estat. I iniciatives d'aquesta mena es poden canalitzar obertament a través de la legalitat catalana generada per la declaració del Parlament, amb la tramitació formal de la llei de la hisenda catalana, o clandestinament, amb la construcció d'una administració paral·lela a l'administració autonòmica. Però en ambdós casos caldrà fer front als actes sancionadors emesos per les autoritats espanyoles des del moment que aquestes tinguin constància de l'incompliment de la sentència del Tribunal Constitucional.

Amb tot, cal no perdre la confiança. Si Eslovènia o Lituània van crear les seves hisendes desvinculades de les federacions de les quals s'estaven separant en un lapse molt breu de temps, es pot pensar que les autoritats catalanes, amb el suport d'una gran majoria de la població, també estaran en condicions de fer-ho.