Full de ruta
Tornar costa més
Arriba Carles Puigdemont i amb un parell de rèpliques a la sessió d'investidura va ajustant la porta que Artur Mas ha procurat deixar entreoberta. El president sortint s'ho mira i sap que ha fet una bona tria, però potser massa bona. Marxar sempre costa, però tornar encara més. Amb Puigdemont ha provat de desactivar de rel tot el que calia desactivar dins de Convergència, avalots successoris que comencen a congriar-se de manera cada vegada menys sorda, amb la lògica que, si el líder vol tornar, no hi ha successió possible. O en tot cas, si hi ha de ser, la pilotarà ell mateix. Després d'aquests mesos de dilació amb final abrupte cal parar molta atenció als enfadats, els molestos que no poden dissimular la contrarietat d'un assalt successori curtcircuitat, que revesteixen l'enuig en forma de lament pel gran sacrifici del líder. Haurien preferit anar a eleccions amb el càlcul d'una ensulsiada convergent que els hauria proporcionat el seu torn. El front intern ha quedat atordit, però Mas s'haurà de treballar pam a pam el territori perquè no reviscoli, amb el capital, l'aura, d'haver cedit la presidència, i explotant el seu perfil més internacional.
Ara bé, Puigdemont va deixar molt clar en el moment de prometre el càrrec que s'han acabat les metàfores marineres, tota una metàfora de fins a quin punt vol impregnar de puigdemontisme la seva presidència, malgrat que el govern estava més que pactat i ha tingut més aviat poc marge de maniobra per fer-se'l a mida. Dimarts al Saló Sant Jordi del Palau, el nou president va versionar el ja sóc aquí de Tarradellas amb un jo sóc aquí.
Podria arribar el moment d'haver de triar entre el pare i el delfí, però amb l'enorme incertesa de la pròxima singladura és plausible que la clau successòria, a Convergència, l'acabi tenint el govern espanyol i tota la seva maquinària judicial repressiva.
De moment, Puigdemont és només la sortida audaç al bloqueig del 27-S. Puigdemoment.