La plaça dels màrtirs

Calia veure la cara dels polítics satisfets i triomfants per posar-me trist com no sabria explicar-ho. Entre tota aquella gentada satisfeta, la senyora Mas amb plor contingut era una altra cosa, era la veritat del moment. Li estaven assassinat el marit.

I per a mi aquell sidral tenia una llarga relació amb els antics sacrificis romans usuals en el Temple de Roma sobre el qual s'aixeca la Generalitat.

Raó que tenim quan pensem en nostre Companys justificant totes les batusses que tingué amb una mort digna del Dante. “ Una bella mort honora tota una vida.” Això rai, diumenge passat estaven atemptant contra l'ànima d'un home. La feta es repetia en la mort del Macià, l'assassinat polític del Pujol i el del Mas ara.

Com en el cas del Macià, el del Pujol i el del Mas són dos casos d'atemptat contra la vida de l'ànima i aquesta que és immortal les ha d'entomar com pot.

Amb els mitjans de comunicació que hi ha avui no costa gens de deshonorar una persona. N'hi ha prou amb un periodista que insinuï qualsevol feblesa d'un bon home perquè aquest acabi acusat per totes les maleses, l'acusació sempre tirarà endavant, la innocència no té demostracions. I així va morir el Macià, adolorit per les travetes que li feia aquell parell i així li ha tocat viure al gran Pujol com també al tan gran Mas.

Tots contents. Han tret el Mas de joc, la CUP és la vencedora i el nou President representa esperances.

La plaça de Sant Jaume s'hauria de dir la plaça dels Màrtirs.