El moment Puigdemont

El 6 de desembre del 2011 el Barça jugava al Camp Nou contra el BATE Boríssov un partit de lliga de campions i al minut 78 Pep Guardiola va decidir fer entrar al camp Martí Riverola. Mentre estava fent l'escalfament, Aureli Altimira, assistent de Guardiola, li va preguntar si estava preparat. “Tota la vida m'he preparat per a aquest moment”, li va contestar. Efectivament, Riverola arribava aquell dia al primer equip després d'haver passat per totes les categories del futbol formatiu blaugrana, des dels 6 anys a la FCB Escola.

Aquesta anècdota em servirà per parlar d'en Carles Puigdemont, el nou president de la Generalitat, més enllà del que ja vaig dir en l'article de la setmana passada. De fet, tota la setmana companys, amics i coneguts em deien “tu sí que deus saber anècdotes d'en Puigdemont”. Doncs o tinc mala memòria (que és cert) o no en trobo cap de reveladora que serveixi per aportar llum sobre qui és el nou president de la Generalitat. Els n'explico una perquè ho vegin. Efectivament, com s'ha explicat, tocava amb companys del poble (em va convidar a afegir-m'hi algun dia, tocant el bongo, i li ho agraeixo perquè em va ajudar a veure que no valia la pena que intentés continuar en aquest camp), però crec que el que hi tocava sobretot era el baix, i encara el recordo a classe sovint fent el so del baix d'algun tema. Per cert, les comparacions amb The Beatles pel pentinat no li deuen haver desagradat, perquè crec que n'era un gran fan.

Bé, suposo que és clar que d'aquesta anècdota no en podem treure res especialment revelador. O sí. Coneixent-lo, potser ens diu que és d'aquelles persones en què el que és important no és l'anècdota, sinó la categoria. No els ornaments, sinó els fonaments. Ara seria molt fàcil dir que en aquella època ja se li veien maneres de líder. No és cert. Sí que ho és que ja tenia criteri propi, molt més que aquella colla d'adolescents que érem amb ell a classe. Estava molt més format en història i consciència política que tots els altres. I mentre els altres esperàvem el cap de setmana per anar a la discoteca, ell feia visites a Poblet.

Ha anat sempre a la seva, però enriquint-se i enriquint personalment i professionalment qui estava al seu costat. Així, la política l'ha anat a buscar a ell i no ell a la política. I el seu partit ha evolucionat cap a on ell ja era des de sempre, l'independentisme (sempre em va costar entendre per què hi militava, i la resposta potser l'ha donat el temps). I en les últimes circumstàncies tampoc no hi veig casualitat. Potser no ha tingut mai l'objectiu de ser president de la Generalitat, però no se m'acudeix ningú que, com en el cas de Riverola, s'hagi estat preparant tota la vida per a aquest moment de la història de Catalunya.