No poden o no volen

El cas dels grups parlamentaris de Podem ha acabat com el rosari de l'aurora. Ara que ningú sap què és l'aurora i, encara menys, què és el rosari. Ja no se'n troben, de rosaris, als grans magatzems ni a les botigues dels xinesos. Gent de poca fe. Els grups que van fer pinya a l'entorn de Pablo Iglesias a Galícia, al País Valencià i a Catalunya s'han quedat amb un pam de nas. Es van apinyar i es van presentar a eleccions amb el compromís solemne als seus votants de formar grup propi al Congrés espanyol. Alguns van dir que això no quedava gens clar, perquè el reglament és com és i n'hi ha que se'l salten, però no tant. Els desconfiats van haver-se'n de sentir de ben grosses. A l'hora de la veritat parlamentària tenien raó. Els escèptics sovint en tenen. Al final Podem, com Espanya, només és un. Amb la magra excepció dels valencians de Compromís, que no s'hi han resignat i veurem com acaben. A Catalunya, per contra, Xavier Domènech ha acceptat el xarop, poc amarg, amb tota mena d'arguments. Diu Domènech que el grup de Podem serà “confederal”, com els sudistes, i que ells tindran “capacitat d'iniciativa legislativa” i “veu pròpia”. Qui no s'acontenta és perquè no vol. Però, d'entrada, tot això recorda massa el PSOE del 77. Aquell que va començar amb el PSC i la Federació Basca traient cresta i va acabar amb Alfonso Guerra retallant-la. Si la part fàcil de Podem, que era precisament aquesta, no ha pogut o no ha volgut ser, només cal imaginar-se què passarà amb el referèndum.