La Unió de la vergonya

Vistes les decisions que estan adoptant darrerament els governs de la Unió, la pregunta és què queda de l'onada de solidaritat que va provocar, ara fa més de cinc mesos, el cas del petit Aylan. Les bones paraules sembla que han quedat en no res davant les dificultats que està representant per a aquells que governen gestionar l'arribada incessant de famílies que fugen de la guerra i del terror. Si alguna cosa és evident és que les bones paraules no han anat acompanyades dels fets que s'esperaven. A la clàssica lentitud a l'hora d'adoptar mesures concretes –en aquest cas, com i quants refugiats havia d'acollir cada país–, s'hi ha sumat l'encara més lenta aplicació d'aquestes mesures. Els números parlen per si sols: la previsió era acollir unes 160.000 persones als disset països de la Unió, i ara per ara només se n'han reubicat 322, divuit de les quals a l'Estat espanyol. Tot un èxit! Mentrestant, fins a un milió de persones viuen en camps de refugiats, la majoria al centre i el nord d'Europa, esperant que se'ls reconegui un estatus que els permeti refer la seva vida.

Però la cosa, en lloc d'avançar, no fa res més que complicar-se. Davant d'un èxode que no s'atura malgrat l'arribada del cru hivern, la resposta és augmentar el control a les fronteres o, directament, tancar-les; reduir el nombre de peticions d'asil que es concediran o requisar els béns dels refugiats per finançar la seva manutenció... Aquesta és la resposta de l'Europa del benestar a una emergència humanitària sense precedents, una resposta que fa posar de tots colors. La crisi dels refugiats fa trontollar, altre cop, la idea de l'Europa unida que actua de forma unida i coordinada. Quan trontolla l'estabilitat interna, així que surten veus contràries a l'entrada de refugiats i s'atia el missatge de la por, preval el sentit d'estat per davant del sentit d'Europa. I s'oblida el drama de l'Aylan i de centeners de persones que, com ell, hi han deixat la vida per buscar una vida millor.