Opinió

Tribuna

Indignar-se com cal

Entre la notícia sobre l'increment de les desigualtats i la indignació amb la qual s'acull segons on, es desplega un espai enorme que no ocupa el buit sinó la hipocresia, la lleugeresa i unes gotes de cinisme. És el mateix espai que s'estén entre les polítiques exteriors i l'arribada de refugiats, o entre la crueltat amb la qual se'ls tracta i les ínfules de la vella civilització occidental, o entre les polítiques socials i els conflictes que germinen als nostres barris més deprimits. Ocupadíssims com vivim, atrapats per la impaciència i batuts per mil i un estímuls, les informacions més terribles se'ns han de subministrar en píndoles de coloraines i és segurament per això que Oxfam Intermón ha fet córrer un informe emfatitzant les xifres cridaneres que, més o menys, la premsa ha reproduït aquests dies. Si ho haguéssim de resumir ho podríem fer amb la simbòlica i eloqüent dada sobre l'1% de la població mundial que acumula més riquesa que el 99% restant i, si ens volguéssim circumscriure a aquesta vall travessada pel procés, podríem destacar que el patrimoni del català més ric equival, de moment, a la renda anual de 150.000 famílies de classe mitjana. Un paisatge desolador que, des d'aquest espai que no omple el buit, sovint es comenta amb un to compungit abans i després d'ovacionar les polítiques que ho han fet possible i els seus representants a totes les terres. Abans i després de celebrar les gràcies del bigarrat economista de capçalera dels mitjans públics del país mentre exalta totes les virtuts del sistema. Cauen els anys i l'escletxa entre les rendes més altes i les més baixes s'eixampla, i ho fa a una velocitat que entre els súbdits de l'estat és particularment destacada. Al món en general, 62 fortunes acumulen tanta riquesa com la meitat més pobra de la humanitat i l'economia es segueix fent a gust dels més poderosos. La hipocresia que omple els buits xapoteja en l'estranya desconnexió entre determinades polítiques i els seus efectes i és per això que mentre a una pàgina s'exhibeix la indignació per realitats cada dia més terribles, a l'altra es ridiculitza els que es revolten contra el sistema que les causa. Si ens hem d'indignar, fem-ho també per la fiscalitat regressiva, per la permissivitat amb els paradisos fiscals, per la reforma laboral, per les debilitats sindicals que empenyen els salaris a la baixa, per les perversions i per les escletxes del sistema democràtic, per les privatitzacions, pel desballestament dels serveis públics o perquè no s'impulsen aquestes quatre mesures que segons Oxfam arrancarien dos o tres-cents milions de persones de les urpes de la misèria. Per coherència, o per sentit del ridícul, si ens hem d'indignar, fem-ho bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia