Tribuna
Aritmètica diabòlica
L'exdiputat de la CUP Antonio Baños va utilitzar l'expressió “aritmètica diabòlica” per referir-se als resultats del 27-S i a la situació a què es veia abocada l'organització anticapitalista davant la candidatura d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat. L'acord arribà quan tothom pensava ja que ens abocàvem inevitablement a unes noves eleccions. El dissabte 9 de gener Mas va fer un pas enrere i l'endemà l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, era escollit pel Parlament de Catalunya com el cent trentè president de la Generalitat.
Durant tres mesos, els mitjans mediàtics i polítics espanyols van emfasitzar les dificultats de la majoria parlamentària independentista per arribar a un acord que fes possible la formació del govern. Es van utilitzar tota mena d'adjectius per qualificar la situació derivada dels resultats electorals i es va responsabilitzar les forces independentistes de la situació en atiar el desafiament secessionista. Cal observar que tots els termes que s'han fet servir per definir la situació política a Catalunya –desafiament, amenaça, trencament de la cohesió social, divisió i enfrontament...– tenen una connotació negativa que pretén restar legitimitat a les aspiracions d'una gran part dels ciutadans de Catalunya. Tanmateix, si en la democràcia espanyola les aspiracions dels ciutadans, expressades pacíficament i a través dels mecanismes democràtics de l'estat de dret, tenen sempre cabuda, a què ve parlar de desafiament o amenaça per referir-se a allò que no deixa de ser un exercici democràtic? No seria més exacte dir que, malgrat les aparences i els formalismes legals, pel nucli dur de l'espanyolisme més recalcitrant la possibilitat de dur a terme el dret d'autodeterminació és simplement impossible i inacceptable i, en conseqüència, inviable dins de l'actual marc constitucional? S'oblida, doncs, que una lectura flexible de la Constitució Espanyola, tal com va proposar el Consell Assessor per a la Transició Nacional i va sol·licitar el Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats de Madrid, permet la celebració de la consulta sense haver de recórrer a la reforma constitucional, articles 92 i 150.2. Però, ja se sap, la manca d'arguments se substitueix amb insults, desqualificacions i visions apocalíptiques del que suposaria la independència.
Però vet ací que els resultats del 20-D han deixat també una “aritmètica diabòlica” que fa molt difícil la formació d'un govern espanyol. Cinc setmanes després de les eleccions no s'ha trobat encara el desllorigador, i el tacticisme polític està a l'ordre del dia. En una situació que sembla totalment bloquejada, Pablo Iglesias llançava un envit (un govern del PSOE, IU i Podem amb ell de vicepresident) al PSOE que provocava el desconcert de Pedro Sánchez. Aquest ha lligat el seu futur polític a la presidència del govern (en cas de noves eleccions és dubtós que Sánchez, qüestionat i desautoritzat per importants dirigents socialistes, repetís com a candidat). Més tard era el mateix Mariano Rajoy qui llançava el seu propi envit: no renunciava a ser candidat a la presidència del govern però sí a presentar-se fins que no tingui uns suports suficients que ara per ara no té. La pinça Podem-PP posa tota la pressió sobre Sánchez que, en el moment d'escriure aquestes línies, no ha aclarit si accepta l'oferta de Podem –que, sens dubte, podia haver estat més curós en les forma de presentar-la– o si pel contrari no arriba a cap acord amb Podem i o bé facilita la investidura de Rajoy per la via de l'abstenció o bé es tornen a convocar eleccions.
En el fons un pur tacticisme que oblida els temes que durant la campanya electoral eren prioritaris: crisi social, recuperació econòmica, lluita contra la corrupció, reforma constitucional, Catalunya... És com si el PSOE i el PP defugissin la responsabilitat de formar govern davant dels reptes més immediats: Catalunya i fer front a la crisi social sense superar els límits de dèficit fixats per la UE. Tacticisme, doncs, davant d'uns resultats difícils de gestionar i de la falta de tradició de governs de coalició. En espera d'un acord –o de noves eleccions– i de quin sigui l'escenari posterior a Madrid –on, en tot cas, convé no oblidar que el PP disposa de la minoria de bloqueig suficient per impedir tota reforma constitucional– només cal continuar amb confiança i perseverança en el camí iniciat per la majoria parlamentària (JxSí + CUP) i, si arribés el cas, iniciar negociacions amb el govern espanyol per culminar el procés de manera acordada.