Gestos

Els gestos són un conjunt de moviments que manifesten una voluntat. Sovint –no sempre– donen a entendre la intenció de qui els fa de realitzar alguna acció. De vegades aquesta eina comunicativa té una doble utilitat. Amb aquest petit moviment es pretén temptejar el terreny, emmascarar una intenció i, en funció de la reacció, s'actua en un sentit o un altre. En l'única esfera on els gestos no s'interpreten mai igual i no necessàriament han de buscar la finalitat de servir a una acció concreta i, per tant, es poden quedar en l'àmbit de la intencionalitat sense anar a més, és en la política. Ho hem vist en totes les eleccions que hem tingut aquest any passat, des de les del Barça fins a les catalanes del 27-S i darrerament a les Corts espanyoles. Es fan gestos abans, durant i després de la campanya amb els quals es busquen fotos, titulars, reforçar o desautoritzar missatges, fer malbé estratègies que s'havien treballat a consciència, afavorir preferències en l'electorat. Dels gestos se n'abusa perquè tard o d'hora s'ha d'acabar la gestualitat per començar a passar a l'acció. A Europa, per exemple, amb la qüestió dels refugiats és l'hora d'actuar i de posar fi a la gesticulació que fa més de mig any que dura. A Catalunya ens va costar i, malgrat que sembla que el gest d'arromangar-se per aconseguir la desconnexió en divuit mesos és seriós per part dels signants de l'acord, s'ha de veure. De moment, no hi ha accions concretes, encara. No es pot viure en una pròrroga i eternitzar-la. I per molt que es pretengui donar una imatge que s'avança, el més calent és a l'aigüera. A Madrid viuen una situació calcada. S'acaba la política de gestos i la pantomima, i s'imposa la dels fets. Quan et trobes en una cruïlla, el gest de mirar a esquerra i a dreta és prudent i sensat per evitar que t'atropellin. Però quan la majoria de moviments que es fan per tirar endavant i mirar de concretar una alternativa no avancen, el ball perilla. Passat el carnestoltes, caldrà treure's les màscares. I no seran només gestos.