Utopies

El progrés, diuen, necessita utopies. Els idealistes inquiets sempre volen viatjar cap a l'únic país que no surt als mapes i ens hi volen arrossegar costi el que costi el bitllet. El cost del trajecte ha estat el punt dèbil de les il·lusions utòpiques i, potser per això, l'acumulació de gats escaldats ha creat escepticisme sobre la possibilitat de construir paradisos terrenals. Un historiador anglès del XIX, Macaulay, va estudiar aquests experiments i va arribar a la conclusió que valia més “una vessana de terra a qualsevol racó d'Anglaterra que no pas tot un principat a Utopia”. Els anglesos, ja se sap, són poc donats a les paraules abstractes i tendeixen al pragmatisme i el sentit comú. Per això no fa estrany que un novel·lista anglès com Julian Barnes s'interessi en la seva darrera obra per un personatge –el compositor rus Xostakóvitx– que va viure de ple el paradís soviètic a la terra que Stalin estava imposant al seu país. En el camí cap a la Terra Promesa el gran líder va perpetrar una de les grans escabetxades del segle XX. El music Xostakóvitx se'n va escapar pels pèls i la seva biografia és un permanent joc de fintes i d'atzars per escapar de la purga stalinista. Tot va començar amb la publicació d'un article crític amb una seva simfonia –atribuït directament a Stalin– i publicat a Pravda, l'òrgan oficial del partit. Una crítica en aquell BOE tenebrós era una sentència de mort, una “liquidació” per dir-ho en el llenguatge de l'època. A Xostakóvitx no li va marxar mai la por del cos, però va tenir la sort de poder viure la dissidència sense sortir de l'armari. Com tants altres artistes i escriptors, Xostakóvitx tenia la vanitat de no saber oblidar que, sovint, la posició que tenia el partit avui era la inversa de la que el partit mantenia ahir. Gran problema. En tot cas no es feia grans il·lusions. En una carta a un amic, comentant el primer pla quinquennal de Lenin, va escriure: “El paradís a la terra arribarà d'aquí a 200.000.000.000 d'anys.”