Opinió

LA GALERIA

En record de Joan Paredes

L'important era la il·lusió que ens movia, les ganes de fer país i d'aconseguir una societat més justa

La darrera vegada que vam estar junts –el que són les coses– va ser en l'enterrament de Francesc Compte Cervera, fa uns mesos, asseguts justament al davant de la mateixa sala de vetlla del tanatori gironí que ha acollit ara les seves despulles. Un cop visitada la capella ardent, vam esperar l'hora de les exèquies conversant una mica. Més tard, per Nadal, ens vam creuar, com sempre, la nostra felicitació afectuosa. I, de cop i volta, se'n va l'amic. Desapareix aquell company d'anhels que, des de l'Ajuntament de Girona, en l'etapa predemocràtica, promovia mocions per passar als plens dels consistoris o d'organismes diversos, amb una documentació que deixava als seus parents de l'estanc de la Rambla perquè hi anéssim a firmar regidors d'altres llocs implicats en la renovació. Desitjosos d'aconseguir uns altres aires polítics, ens vam trobar en algunes ocasions i vam mantenir reunions diverses vegades a l'entorn d'alguna figura carismàtica. Tinc present una trobada que hi havia d'haver a La Banyeta –em sembla– amb Josep Pallach i que, en el darrer moment, es va dissoldre, suposo que per raons de seguretat. Encara no hi havia llibertat per reunir-se i menys per escoltar segons qui. De la mà de Jaume Curbet i de Joan Paredes vaig estar a punt d'entrar en el Reagrupament. El partit, però, tant és. L'important era la il·lusió que ens movia, les ganes de fer país i d'aconseguir una societat més justa. I vam treballar força temps per aquests principis. I dins i fora de la política hem seguit amb una dedicació semblant, en la mesura de les nostres possibilitats. En Joan Paredes, amb aquesta desaparició imprevista, ens ha sotmès a la darrera prova de fidelitat. Ser enterrat a la mateixa hora que jugava el Barça un partit realment transcendent, era una mala coincidència. Reconec que em van trontollar les idees. Vaig anar al tanatori al matí per estar una estona amb ell i la família. Vaig considerar la possibilitat de no tornar-hi a la tarda, a l'hora de les exèquies, i pregar per ell en la intimitat. I no perdre'm el Barça. Però vaig arribar a la conclusió que això era trair la lleialtat a l'amic. I en assistir, realment, a la missa de cos present, vaig veure molta altra gent a qui devia passar el mateix, fins i tot el flamant president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que, de ben segur, en aquella hora hauria estat, també, al camp del Barça. I és que l'amistat compartida amb en Joan podia això i més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.