Només els bons

Dimecres passat, seguint un dels millors costums familiars que ens porta, a l'home que estimo i a mi, a regalar-nos vetllades i tertúlies lúcides i estimulants sense que hi hagi cap esdeveniment especial que ho justifiqui i només pel plaer de la mútua companyia, vàrem anar al “nostre” bistrot. Un local on sota una llum tènue i càlida hi serveixen un suculent menjar i excel·lent vi. Mentre compartíem taula, un amic estimat i entranyable ens va venir a saludar. Se'l veia, com sempre, sincerament content de trobar-nos i ple de ganes de compartir qualsevol estona que poguéssim obsequiar-nos mútuament.

Una vegada acomiadat va ser fàcil concloure que envoltar-te dels que et fan sentir bé és un plaer que cal cuidar. Que en qualsevol àmbit, fugint del que les qüestions professionals obliguen, només hauria de tenir interès rodejar-te dels que sincerament et mimen i t'estimen. Que no porta enlloc i és, quasi sempre, dolorosament estèril voler agradar als que no et volen. És més terapèutic preservar amb cura l'estimació dels amables i hospitalaris i, als altres, pel que té d'infructuós i cansat, no dedicar-los esforços.

Estàvem lúcids: vàrem verbalitzar que, a partir d'una certa edat, cal
tenir clar que si no has estat un
pusil·lànime sense comprometre't amb res i has pres partit en el que t'ha plantejat la vida, segur que no agradaràs a tothom. Prendre partit, encara que sigui des de l'educació
i el respecte més absolut, comporta distanciar-se de manera inevitable amb alguns. I això, ara ja ho sé,
només demostra conseqüència i
valentia.