Fanàtics

Dimecres vaig viure una escena que em sembla que il·lustra el grau de fanatisme i de banalitat que envernissa molt sovint les actituds dels suposats campions de la llibertat i el progressisme. Resulta que era a l'autobús, mirant de llegir el diari sense molestar el passatger que tenia al costat, i va entrar un noi sense pantalons. Sota la jaqueta i la camisa, el noi portava, en lloc dels pantalons, unes mitges negres quasi transparents que s'enfosquien a la part de l'entrecuix. La disfressa no era res de l'altre món. Posada al metro de Londres o de Nova York no hauria fet el menor efecte. Fa poc una model es va passejar per Tòquio amb el pubis rasurat i uns texans pintats directament sobre la pell i poca gent va notar que anava despullada. A les grans ciutats la gent va massa carregada de problemes per parar atenció als desconeguts. A més, en aquestes capitals les persones d'una certa edat sovint són expulsades del carrer, on la vida és massa crua i massa intensa. Barcelona encara és una ciutat humana i el transport públic està ple de jubilats. Aquest era el cas de l'autobús número 14 que em duia a l'Ateneu. A la parada de l'hospital Clínic va pujar un avi, abillat amb un barret antic i un d'aquells abrics encreuats i amples, de tela vienesa, que fabricaven a Madrid durant el franquisme. Quan el senyor va topar amb el noi es va sobresaltar. És normal. L'any passat, en el mateix recorregut, vaig sentir dues tietes que comentaven: “I pensar que quan nosaltres teníem 20 anys havíem d'anar tapades fins als turmells!” En tot cas, l'avi va pujar les diabòliques escales de l'autobús, que estan pensades per a joves alts practicants de running o de trekking. Esbufegava, i les ulleres se li havien entelat. Vaig notar que l'abric li començava a quedar gran, com quan el meu avi va iniciar l'últim declivi. Quan mirava de refer-se, el bon home es va mirar sorprès aquelles mitges de putot i va comentar que no era manera d'anar vestit a l'autobús. Com es va posar el xaval! Quins crits, quina manera de dir-li maleducat! La pitjor tara de la societat d'avui és esperar que t'entenguin i t'acceptin i no fer el més mínim esforç per comprendre i acceptar els altres.