LA GALERIA
Carnestoltades
Recordo els ensopits carnavals que el franquisme permetia celebrar, en què estaven prohibides les disfresses
Abans-d'ahir va començar el disbauxat període dels carnavals, uns dies de xeflis i excessos previs a l'ascètic i seriós temps de quaresma. Se celebra amb sorolloses gatzares que honoren el rei Carnestoltes, un personatge grotesc, foteta i descarat que sol arengar els qui s'apleguen al seu voltant, i també els qui es troben més lluny, amb discursos satírics i transgressors perquè es deixin estar de romanços i perpetrin tota mena d'astracanades. A les nostres comarques hi ha llocs on el carnaval forma part de les tradicions populars, amb desfilades de carrosses i colles en què les disfresses, els paperets, les serpentines i el rebombori en són evident senyal d'identitat. Ah, i amb el profitós afegit dels grans dinars populars i les menjades de sopes i ranxos. Tot plegat, amb el mateix caire jovial i festiu que caracteritza altres carnavals, com el de Venècia, famós per les seves màscares, o el tanmateix multitudinari de Rio de Janeiro, només que a menor escala, naturalment.
Tinc prou edat per recordar els ensopits carnavals que el franquisme permetia celebrar. Estaven prohibides les desfilades de carrosses com les d'ara, i també les disfresses. Només es permetia portar vestits regionals, i no cal dir que els més lluïts eren els andalusos, sobretot els femenins. Els vailets d'aleshores podíem portar caretes, unes caretes de cartró que solien representar les característiques facials de Stan Laurel i Oliver Hardy, l'ànec Donald i altres rostres de personatges més o menys coneguts. I poca cosa més, llevat d'un simbòlic i ensopit enterrament de la sardina. Això sí, els àpats del dijous gras constituïen un autèntic xeflis gastronòmic, malgrat les limitacions alimentàries que hi va haver els primers anys posteriors a la Guerra Civil, i a taula no hi podien faltar ni les llonzes ni les xuies, i en abundància.
El franquisme era un règim polític avorrit, a més d'estricte i purità. Moltes coses que avui són habituals i normalíssimes estaven prohibides, perseguides i castigades amb penes de presó. Hi havia censura cinematogràfica, i la pel·lícula El gran dictador, de Charles Chaplin, una encertada caricatura del nazi Adolf Hitler, no es va poder veure fins a l'arribada de la democràcia. O Mogambo, en què el doblatge va convertir un matrimoni en germans per evitar que l'adulteri de la dona semblés justament el que era, un adulteri.