LA GALERIA
Amb el lliri a la mà
La pau és el camí: són les dones qui ens l'indiquen
Per prescripció facultativa, divendres vaig assistir a l'acte commemoratiu dels 40 anys de Justícia i Pau a Girona, coorganitzat amb la Coordinadora d'ONG Solidàries, a la Casa de Cultura de la capital. M'era imprescindible. Aquesta falsa primavera fa estralls. Una dosi de record de Pepo Delàs i una píndola de Pepe Beunza era el que em calia. Però la pregunta plantejada pels convocants –“Es pot ser pacifista, encara?”– fa dues nits que em treu la son. Hauré de tornar a l'ambulatori i descriure els meus (dubtosos) símptomes a la meva comprensiva metgessa. Avanço feina.
Quatre dies després de l'aniversari de l'assassinat del Gandhi, un 30 de gener de 1948, que per aquest motiu acabem de celebrar la Diada Escolar de la No violència i la Pau (DENIP); coincidint amb l'endemà de la data de naixement de Xesco Boix, un 3 de febrer del 1946 en una setmana en què pobles, viles i ciutats de Girona, el 4 de febrer de 1939, van ser bombardejats per la Legión Cóndor; i quan falten pocs dies per al 13 de febrer, quan l'enyorat Josep Manuel de Delàs va traspassar... la resposta a la qüestió enunciada bascula entre la consciència tranquil·la, l'educació rebuda, els principis mamats, la ideologia apresa, les lliçons de la història, la praxi de les lluites, els resultats obtinguts...
La victòria dels postulats no violents davant la maquinària guerrera de l'exèrcit espanyol està documentada; objectors i insubmisos van fer prevaldre el “no mataràs, no mataràs, no mataràs”, amb què Beunza iniciava la seva intervenció (“tot el que digui de més serà pur ornament”), davant de l'obscè “muera la inteligencia, viva la muerte!” del fundador de l'encara Legión Española. El que ara tocaria, davant la persistència de la violència estructural del capitalisme (ostres, el que acabo d'escriure!), seria donar a conèixer a bastament quines respostes actuals no violentes s'hi donen, arreu del petit planeta blau. Es diu que no hi ha camí per a la pau, que la pau és el camí; confirmo que són les dones qui ens l'indiquen: les Dones de Negre com a resposta pacífica a l'ocupació de Palestina, les Abuelas de la Plaza de Mayo argentines, la resistència davant les multinacionals de la mineria de La Puya a Guatemala, totes les dones de les plataformes d'afectats i afectades per l'hipoteca d'aquí mateix...
Quan hi haurà una taula rodona en què Beunza i la PAH s'expliquin la vida (de lluita) perquè tothom en prengui nota? L'haurem d'organitzar per continuar aprenent, plegats, de la nostra història. M'ofereixo
de moderador imparcial.
