Costers del Segre

Quan visitava Sant Feliu de Guíxols, queia en discussions amb un ganxó a propòsit de vins. Cadascun defensava el producte de la seva terreta. Jo compareixia amb una ampolla de la Conca de Barberà o dels Costers del Segre i ell se la guardava “per a una altra ocasió” i posava, per contra, damunt la taula –els ganxons diuen al cim de la taula– un vi de l'Empordà. Jo aplaudia la decisió perquè és bo que on t'entaulis beguis el vi d'aquell lloc. Ell oferia sempre vi de Rabós, tenia una fixació amb aquell poble. A mi, francament, tant m'és Rabós com Garriguella, si baixeu de la Jonquera fins a Roses tot són vins de línia correcta si no fina. Ell, en Josep Vicente, era obtús a cap altre vi que no fos de l'Empordà. Semblava no assumir que Catalunya ofereix una catifa de vinyes a quasi totes les seves latituds. Mai no va venir a les terres de Ponent o meridionals del país a comprovar que arreu es poden consumir excel·lents vins.

Saben els lectors i col·laboradors d'aquest diari nats en terres d'administració gironina, que els empordanesos són d'un patriotisme local extrem: per a Josep Pla l'univers universal concentrava les millors essències en l'Empordà Petit. Fora de l'Empordà res no hi ha. Però avui les denominacions d'origen i els certificats de qualitat són moltes, i desenes i desenes els cellers catalans. El públic més desinformat coneix tanmateix dos o tres noms: Penedès, Alella, Priorat... confon denominacions específiques amb les genèriques. No passa d'aquí. A Madrid vaig demanar una vegada que m'anomenessin vins catalans i només sabien Penedès. Bé: deixem Madrid i tornem a casa, on, darrerament, s'ha pogut vèncer una inèrcia vergonyosa: el costum arrelat entre els restauradors de servir vins no catalans. Igual passava a les pastisseries, als prestatges de les quals dominaven els Rioja i els Navarra, que van iniciar la campanya comercial molts anys enrere. Quan el públic va demanar, cada vegada més, vins catalans, reaccionaren, i les cartes van deixar de ser d'un sol color. Però encara no teníem tota la varietat, dues o a tot estirar tres etiquetes sobresortien, i no més. Aquestes poques etiquetes havien entrat al mercat. Finalment s'ha obert tot l'àlbum i podem començar a escollir a la vinoteca o al restaurant de manera bastant satisfactòria.

Darrerament s'ha publicat un volum molt interessant sobre els vins del Ponent català, els batejats amb l'etiqueta Costers del Segre.(Els vins de Costers del Segre, diversos autors, Pagès ed. Lleida, 2015). Em cal dir de seguida que és una denominació encertada, per bé que pren el nom “costers” en un sentit força lax, i alhora fruit de la necessitat d'incloure una sorprenent varietat de comarques. En efecte, els vins de Costers del Segre corresponen a un territori molt gran, és l'única DO que agafa cellers començant pel Pallars fins al sud de les Garrigues, passant per l'Urgell, la Noguera, el Segrià, i subzones com Artesa de Segre, Comalats i les Valls del riu Corb. Estàvem acostumats quasi a identificar una comarca amb una denominació: Penedès, Empordà, Priorat, Tarragona, en són exemples significatius. Les set subzones de la Catalunya occidental no tenien justificació per ostentar una DO cadascuna, llevat dels casos de Raimat o Castell del Remei, de tan antic llinatge. Per tant, s'han agrupat sota el nom de Costers i comprenen tot aquell mosaic allargat de comarques des de la muntanya fins a tocar virtualment la Ribera d'Ebre, de nord a sud. Els autors dels textos que introdueixen cada subzona i els cellers que la componen són Vidal Vidal, Marta Alòs i Josep Ramon Ribé, mentre que l'estudi concret dels vins està a càrrec de dos sommeliers, Toni Lara i Xavier Ayala. Un servidor hi abocà el pròleg. Les moltes fotografies, excel·lents, són de Marc Trilla, el qual ha sabut aprofitar perfectament el potencial que el cep, la vinya, el pàmpol, els gotims li oferien, i també recull sovint la poesia del paisatge, àdhuc del gran paisatge, integrador de tanta llum i de tants contrastos. Les serres, els turons, les valls, àdhuc els edificis dels cellers, venerables o moderns, els seus interiors, componen un conjunt que convida a reflexionar en aquest fenomen que s'ha anomenat la cultura del vi a casa nostra, el vi català, feliçment en creixença. En un ambient tan regirat que ens envolta, la pau dels cellers és benvinguda.