Campanes? Parlem-ne (més)

Curem-nos en salut. U. N'hi ha que som de son lleuger i sempre que hem de dormir en llit estrany –viatges, domicilis aliens– ens posem a les orelles els barats i eficaços taps d'escuma o de silicona que dispensen a les farmàcies; es tracta de reduir l'hipotètic i incontrolat soroll de camions, campanes o veïns que es pugui produir. És a dir que, feta aquesta prevenció –que recomanem amb devoció als insomnes situacionals–, dormim tot i ser percudits per una pluja de decibels imprevistos. Dos. Som partidaris de mantenir formes de vida consuetudinàries, aquestes que ens donen un poc d'equilibri mental en la navegació diària, que ens facilitin un cert aplom enmig del temporal de canvis que ens facilita el circ de la quotidianitat. Ep!, sempre que aquestes tradicions no arribin a entrar en conflicte amb això que en diem civilització, confegida pels homes al llarg de dècades. Recordem només que els toros i les cabres vives llençades daltabaix d'un campanar són tradicions, com encara ho són l'esclavitud o l'ablació del clítoris. Assentats els principis personals, als que han viscut molts anys entre campanars o rellotges de paret privats, les batallades contundents i el pic i repicó de les repeticions sabem que els bressolen el son; a la meva àvia, quan se li parava el sever i enèrgic rellotge de pèndol, tripa i pes, regal de casament, li costava de dormir. Altrament, tota moneda té la seva creu: qui es fica en llit proper de campanar i no té l'oïda avesada als tocs –o als camions sortint d'un semàfor proper a la finestra– nou de cada deu no poden dormir. Si els clients d'un hotel, ocasionals receptors nocturns d'un temperi al qual no estan habituats, anul·len reserves, què tenim? Per una banda els decibels de les campanes que traspassen els límits legals que hem convingut, i aquesta llei deu haver de fer-se complir, suposem. De l'altra hi ha el veïnat redossat a les faldilles del campanar del barri que –per fer-ne via: en nom de la tradició– exigeix que els batalls toquin quarts i hores; el toro de la Vega, inhumanitat de molta tradició, també vol ser mantingut amb arguments similars etzibats als que els proposen de canviar per una activitat menys cruenta. Que se'n vagin a un altre establiment, n'hi ha que etziben als clients insomnes de l'hostal i que recorda el que se sent dir a visitants incòmodes altrament anomenats migrants o refugiats. Per què posava un hotel prop de les campanes, se sent dir el propietari que, seguint aquests criteris, haurà de tancar. I si es posen els taps? Sí, però n'hi ha que no els toleren i alguns fins i tot en són al·lèrgics. Perdrem la identitat si corregim els orígens i les campanes dormen –i deixen dormir tothom– de nit?