Nacions Unides

Arran de la protesta multitudinària fa una setmana en contra de l'enèsim intent per part del govern central d'imposar-nos un pla hidrològic no del tot ecològic, la BBC va publicar un reportatge extens que lligava la manifestació en qüestió amb l'auge de l'independentisme, i la seva font principal era, precisament, un anglès tortosí, Brian Cutts, que és alhora membre de la PDE i independentista. I en Brian és la punta de l'iceberg: avui, a Catalunya, hi ha desenes de milers de residents estrangers que o bé volen una Catalunya independent o bé no hi tindrien res en contra o bé desitgen que hi hagi un referèndum vinculant o bé no entenen per què no n'hi ha hagut. I no parlo només dels més coneguts, com ara la nord-americana Liz Castro (portaveu internacional de l'ANC) o l'alemanya cercorina Marie Kapretz (futura delegada de la Generalitat a Berlín) sinó de moltíssims més: africans, xinesos, europeus, llatinoamericans i tutti quanti. Quina diferència amb la situació fa 30 anys, quan els estrangers procatalans érem qualificats pels propis compatriotes –ben orgullosos, això sí, dels propis països– de nacionalistes tancats o coses pitjors (mon pare fins i tot pensava que el fet que jo hagués après el català era la prova que tenia una malaltia mental). Però gràcies a l'eclosió d'un reconeixement internacional de Catalunya dins mateix del país, fa tres lustres que els estrangers anticatalans han deixat de tenir el monopoli discursiu sobre aquest tema. Com diuen els nens: yupi!