Una llengua miraculosa

En les seves Memorias históricas, escrites a finals del segle XVIII, l'escriptor Antoni de Capmany sentenciava que el català era “un idioma muerto hoy para la república de las letras”. No es tractava d'una profecia frívola, expressada sense fonament. En aquells moments, ja s'havien començat a impulsar algunes mesures en el procés inexorable d'imposició del castellà (des de les instruccions secretes que van acompanyar els decrets de Nova Planta, el 1716, fins a la reial cèdula d'Aranjuez, del 1768) i es feia difícil imaginar que una llengua sense estat seria capaç de resistir els embats d'uns dirigents que tenien molt clar, des de bon començament, “la importancia de hacer uniforme la lengua”.

De fet, la situació no faria sinó empitjorar amb el pas dels anys. La història posterior és prou coneguda, malgrat que alguns es mostrin obsedits a no reconèixer-la: allò que va esdevenir característic fou la repressió i el marginament del català, amb períodes de més permissivitat i altres en els quals s'imposava una repressió malaltissa, d'autèntic genocidi cultural.

Malgrat tot, dos-cents cinquanta anys després de l'afirmació d'Antoni de Capmany, la societat catalana ha aconseguit capgirar una situació que semblava irreversible. Malgrat les dificultats que representa una comunitat lingüística minoritària inserida en un estat que no ha entès mai la plurinacionalitat, avui el català segueix donant mostres de dinamisme: és la dissetena llengua en importància de la Viquipèdia, amb més de 450.000 articles; hi ha més de 100.000 dominis .cat, i ocupa la dinovena posició d'ús en la xarxa de Twitter; per posar només algunes dades significatives. Alguns opinaran que veiem el got mig ple, però davant cada xifra pessimista sempre podrem afirmar que, fa dos-cents cinquanta anys, l'escriptor Antoni de Capmany es va equivocar. Avui, el català no és un idioma mort, sinó un instrument ple de vitalitat. Una llengua miraculosa.