Jubilar-se amb dignitat

Pocs mesos abans de deixar la presidència del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero va afirmar que era molt més senzill fer de president que d'expresident. El dirigent del PSOE estava pensant, molt probablement, en el seu antecessor en el càrrec, José María Aznar, que, a data d'avui, encara no ha sabut trobar el seu espai a la terra i, dia rere dia, ens distreu amb alguna de les seves habituals sortides de to, ja sigui torpedinant el seu propi partit, anunciant el trasllat de les deu plagues d'Egipte a Catalunya o bé malmetent les polítiques de seguretat viària en els actes de l'Acadèmia del Vi. En qualsevol cas, estigués pensant o no en l'expresident del PP, és evident que ha de resultar difícil deixar el poder; i, encara més, fer-ho amb dignitat.

En poques hores, l'atzar ha volgut que assistim a tres exemples de jubilació d'expresidents autonòmics: el 7 de gener, el Parlament designava José Montilla per reocupar l'escó de senador; abans-d'ahir, el Congrés escollia Patxi López per presidir la cambra, i, gairebé de manera simultània, Artur Mas anunciava que renuncia a l'escó de diputat. La decisió dels tres expresidents és perfectament respectable, però les lectures que poden fer-se són ben diferents: mentre que Montilla s'afegeix a la llarga llista de mandataris autonòmics que han assumit el Senat com una cambra de prejubilació, Patxi López torna a recórrer al suport del PP per accedir a un càrrec institucional. La primera vegada va fer-ho per ser investit lehendakari i foragitar els nacionalistes bascos; en aquesta ocasió, l'enemic declarat ha estat el procés català i la necessitat de fer-hi front des de la unitat dels partits espanyols. Artur Mas, per la seva banda, ha volgut estalviar-nos la imatge d'un expresident assegut al Parlament i ha renunciat a l'acta de diputat, amb la qual cosa perdrà la condició d'aforat; un fet prou rellevant si tenim en compte la seva imputació pel 9-N. I, de passada, ens ha ensenyat que és possible jubilar-se de la política amb dignitat.