Orgull universitari

Aquesta setmana, la Universitat de Barcelona ha emprès dues iniciatives importants i de fet, relacionades. D'una banda, el consell de govern va aprovar una declaració sobre quina universitat volem en l'actual context social i polític, impulsada pel seu rector. Tot alertant d'una certa invisibilitat política, a la qual l'aboca l'absència d'una conselleria específica d'universitats i recerca, la declaració reclama una política global de país que reconegui la universitat pública com a impulsora de l'educació, la cultura i la creació de riquesa, de talent i de coneixement. I també destaca que cal garantir el paper de la universitat per assolir la cohesió social, permetent l'accés a l'educació superior (mitjançant una política pública de beques i preus acadèmics), de tots aquells que en tinguin el mèrit, independentment de la situació econòmica i de l'origen social. La universitat pública no ha de viure d'esquena a la societat: ha de fer autocrítica dels errors i les inèrcies; però el país, si vol construir una opció de progrés, no pot prescindir de la universitat, i li ha d'aportar recursos suficients perquè impulsi la transformació de la societat, alhora que té el deure de demanar-li comptes d'aquesta mateixa acció transformadora.

D'altra banda, des la Facultat d'Economia i Empresa i amb la col·laboració del Consell Social i de l'Institut d'Emprenedoria d'aquesta universitat, s'ha iniciat una nova via de finançament de projectes acadèmics i de recerca, inspirada pel que ja es fa a moltes universitats d'arreu del món. Es tracta del mecenatge dels antics alumnes que serà recompensat per la universitat amb un mur específic, el mur dels Antics Alumnes, on aquells que aportin una quantitat determinada (i no necessàriament molt elevada) tindran una placa amb el seu nom i els estudis que hi van cursar. La iniciativa no només té sentit des del punt de vista econòmic, com a via de finançament complementari, sinó que també té l'objectiu de reforçar el vincle dels antics estudiants amb la facultat. Aquesta facultat ha nodrit la societat catalana amb més de 50.000 llicenciats i diplomats, molts dels quals ocupen càrrecs de responsabilitat en el món empresarial i en l'administració pública. La societat va invertir en la seva
formació, certament en determinats períodes amb moltes mancances, i és just que molts contribueixin a la universitat que els va ajudar a créixer intel·lectualment i humana, i que estiguin orgullosos d'ella i sobretot de la seva millora.

En aquest país tenim una certa tendència a passar del cofoisme al menyscabament, ambdós sovint injustos. La universitat grisa del franquisme, massificada a la transició, s'ha transformat i molt. El fet que la Universitat de Barcelona figuri en els llocs 176, 166 i 174 en els tres principals rànquings universitaris mundials (Shangai, QS, Times Higher Education) no s'ha de menystenir. Hi ha més de 5.000 universitats al món; estar entre el 4% millor del món no és fàcil, sobretot si comparem el nostre finançament públic amb el d'altres països del nostre entorn europeu. Val a dir que en el rànquing de les universitats més antigues, les de més de 400 anys, on hi figuren universitats de la tradició i el prestigi d'Oxford, Cambridge, Leuven o Heidelberg, la UB és la vint-i-cinquena.

El projecte del Mur dels Antics Alumnes s'inicia amb el finançament d'una beca doctoral. El doctorat és la base de la piràmide de la recerca, i en els darrers anys ha patit enormement les retallades del finançament universitari (un 20% del finançament ordinari de les universitats, un 37% dels fons dedicats a la recerca). La universitat té uns 4.000 doctorands i només 518 tenen una beca oficial (del Ministeri, de la Generalitat o de la pròpia universitat) per a cursar el doctorat. Més endavant, però, si la primera iniciativa té èxit, es proposaran altres projectes al finançament dels antics alumnes. Finalment, aquesta iniciativa hauria de servir també d'esperó per canviar l'escassa tradició de mantenir els vincles amb la universitat després d'acabar la carrera. I això no és atribuïble als antics alumnes sinó a les pròpies universitats que no han potenciat prou aquests vincles.

En definitiva, a la universitat ens cal reivindicar-nos més, cultivar l'orgull universitari, dels que hi som ara i dels que hi han passat en alguna etapa de la vida, retent comptes a la societat però també reclamant-li la seva ajuda i reconeixement.