Pic, repic i repicó

Més o menys a la meitat del segle passat, el 1955 o el 1956, vaig anar a viure a un pis del carrer de la Força un dels balcons del qual donava a aquest carrer i l'altre, l'oposat, a la pujada a la Catedral (les populars escales de la Pera). És a dir, un pis situat gairebé sota el campanar de l'esmentada Seu. La primera nit la vaig passar escoltant els quarts i les hores perquè el so de la campana que les tocava entrava amb gran potència a la meva habitació. Però només va ser la primera; la nit següent l'oïda ja s'hi havia acostumat i vaig poder dormir d'una tirada fins a l'hora de llevar-me. Recordo que, a més de les hores, les campanes de la Catedral tocaven també per indicar als fidels la celebració d'alguna determinada litúrgia, com ara una missa de difunts, amb una peculiar i característica nota greu a mig repic, o l'alegre i multisonor toc de l'aleshores Dissabte de Glòria, amb què se celebrava la resurrecció de Crist. Atès que ara visc un pèl lluny de la Catedral, no sé si aquestes campanades de caire litúrgic o commemoratiu encara s'escolten, però estic amb els qui les defensen, igual com defensen que sonin les que indiquen allò que marca el visible rellotge de la torre.

D'altra banda, entenc que als clients d'una o dues nits a l'hotel proper a la plaça dels Apòstols els costi agafar el son; ara bé, penso que fer callar les campanes és una solució massa dràstica. Amb els anys que fa que canten, i amb els anys que fa també que hi ha establiments d'hostaleria al seu voltant, com és que fins ara ningú se n'havia queixat? A moltes altres ciutats europees amb història deu passar el mateix, com ara a Venècia, on les campanes de la famosa torre de la plaça de Sant Marc repiquen els senyals horaris amb gran energia, i en puc donar fe: l'única vegada a la meva vida que hi vaig pujar, quan era a dalt, ben bé sota d'elles, van tocar les dotze, i tots els que érem allí vam quedar eixordats. I a l'altre costat de la plaça hi ha la Torre del Rellotge (Torre dell'Orologio), al cim de la qual dues enormes figures de bronze colpegen una gran campana. A més de l'exhaustiva resta de campanars de la ciutat, que també escampen el seu so a tort i a dret. I mira que n'hi ha, d'esglésies, a Venècia. Jo m'allotjava en un hotel situat davant la de Santa Maria della Salute, a l'altra banda del canal, i Déu n'hi do, també, del pic, repic i repicó de campanes!