La mà morta

Tinc un record agredolç dels maristes, molt concretament del col·legi dels maristes de Sants-les Corts. No és que me n'alegri de tot el que s'està destapant ara, tants anys després. Al contrari, em saben greu els fets denunciats. I em sap greu que el mite sobre el dret de cuixa s'estigui tornant realitat més que llegenda. Però el meu record sobre aquell col·legi dels maristes no té res a veure amb els abusos sexuals, sinó amb l'esport escolar, molt concretament amb el bàsquet, perquè jo, d'aquell col·legi, només en recordo els equips de bàsquet, i molt concretament les pallisses que ens van clavar, amb marcadors d'escàndol, d'aquells que fan mal i es recorden tota la vida (100 a 3, per exemple).

En aquella època, en la dècada dels setanta del segle passat, als equips dels maristes, almenys als del col·legi de Sants-les Corts, se'ls deia Champagnat (un nom que ara s'ha popularitzat arran de les denúncies). Nosaltres (els meus amics de col·legi i jo) érem dels escolapis, d'un dels quatre col·legis dels escolapis a Barcelona. I sobre les interioritats dels maristes, no en sabíem res. Prou feina teníem amb les nostres. Teníem rivalitat esportiva i prou.

L'any 1979, el grup musical La Trinca va publicar una cançó, El meu col·legi, en la qual, a banda d'una descripció crítica sobre el conjunt de l'ensenyança religiosa a la Catalunya franquista, dedicava una subtil referència a la capellanesca i la matèria sexual: “Que fóssim puros y castos ens predicava, mentre tot fent la mà morta ens grapejava.” La Trinca, que esmentava els pares escolapis en la cançó, potser desconeixia la inferioritat brutal enfront dels maristes.