La marxa pels refugiats

Ara ja són el tema de fotografies premiades que se't claven a la mirada i de documentals que et deixen un pes a l'estómac, i en el futur inspiraran cançons que potser es convertiran en himnes i novel·les de les que fondegen en les profunditats de la condició humana. Però moltes de les ànimes sensibles que s'estremiran amb aquestes creacions, seguiran donant suport a les formacions polítiques que són responsables de tanta tragèdia. No sabem si estan jugant amb nosaltres, ni si les causes i aquest ús pervers de la geopolítica són comprensibles, però el drama dels refugiats, i el de tots els migrants que xoquen contra les fronteres que separen els països rics dels pobres, se sustenta en l'opinió pública i, per tant, en la complicitat, la inhibició o complaença generals. Quan ens mostren un nen mort a la platja o una mare amb el cadàver del fill a coll, una onada de solidaritat emergeix com una força antiga i obliga als compromisos governamentals; i quan uns fanàtics atempten a París o es produeixen a Colònia uns fets imperdonables però confusos, ens envaeix la desolació o ens preparem, furiosos, per a la batalla. Les nostres certeses i emocions col·lectives són fràgils i manipulables i qui en controla els secrets i els ressorts i qui pot seleccionar de l'extens mosaic del dolor i les injustícies les que cal situar al centre de la nostra mirada, procura dominar-les. En la tragèdia dels refugiats, la mesquinesa europea i la dels diferents països que en formen part, és el reflex aproximat de la mesquinesa de l'opinió pública predominant i de qui la conforma i l'ús discrecional dels principis morals o del cinisme, segons el moment, és possible perquè a l'interior del soroll enorme dels mitjans de comunicació social, tan vius, tan intensos i tan ràpids, predomina la confusió. Però quan es contemplin aquests temps amb perspectiva i amplitud, ens avergonyirem de l'actuació i de les responsabilitats dels països europeus. Transcendiran les fotografies, les pel·lícules i les novel·les, però ningú es farà seva la mirada curta, roí i cruel que ara governa el destí dels refugiats i que ha governat la destrucció dels seus països. Hauríem de situar la dignitat, l'ésser humà i els drets més elementals al centre de totes les polítiques. O, simplement, respectar la legalitat internacional i el dret d'asil que en penja. Hauríem d'entendre les raons profundes i conèixer totes les realitats més dures per evitar la bipolaritat del nostre estat d'ànim. I per solidaritat instintiva, per òbvies raons humanitàries, per la seva i la nostra dignitat i per salvar Europa de les pulsions més fosques, les mobilitzacions que es fan avui a Barcelona, i a setanta ciutats més, haurien de ser un èxit.