Nang! Nang! Nang!

No sé si l'article de diumenge passat ha pogut influir en la decisió presa per l'Ajuntament en el sentit que continuïn ressonant en l'espai ciutadà les campanades catedralícies dels quarts i les hores de nit, tal com han fet sempre. Des de la meva tranquil·la cota dominical del diari, felicito els que han liderat l'assumpte. No és pas fàcil tractar amb el capítol els assumptes relacionats amb qualsevol dels aspectes de la vida catedralícia. Fa molts anys vaig haver de lluitar per aconseguir ocupar el claustre de la catedral, de fet un dels espais millors de l'exposició de flors. Els costà d'entendre que els visitants de l'exposició, en general, són gent de gust per les flors i respectuosa pels indrets que les acullen. Veient l'exposició a les hores baixes, en caure el sol i la llum natural perdent el seu domini, hom se sent encongit anímicament per l'espectacle. Si en aquells moments ressonen les campanades de les set, els visitants paren, callen i frueixen de la perfecció d'un espectacle visual i sonor, irrepetible fins l'any vinent. Hom combrega amb la bellesa del conjunt, l'arquitectura i les flors, banyats tots pel so amic de les campanes.

Les de les catedrals, basíliques i altres llocs religiosos, artístics i històrics sovint han format part d'episodis llegendaris amb fons històrics. Ramir II, el Monjo, heretà la corona d'Aragó en morir el seu pare regnant. Deixà els hàbits i es traslladà i s'entronitzà a Osca. Sense cap mena d'experiència reial, força nobles començaren a desobeir-lo i s'inicià el perill d'un desmembrament del Regne d'Aragó. En acomiadar-se del convent, el prior li havia ofert consell i ajuda. Ramir ho recordà i envià el seu fill a relatar-li el problema. L'escoltà amb atenció i tot seguit sortiren a l'hort. Una bancalada de cols verdejava i entre totes, algunes havien crescut més que les altres i treien el cap ostensiblement. El prior agafà una falç de segar i de cops secs i forts tallà els caps de les cols que sobresortien. “Explica al teu pare el que has vist. Ell ho entendrà!”, digué el prior al jovenet.

Ramir II convocà una festa a palau amb la noblesa, inclosos els líders del moviment per destronar-lo. Durant la festa, el camarlenc els anà cridant un per un per ensenyar-los, els deia, una troballa feta al soterrani. Allí els decapitaven i feien sonar la campana de palau. En sonar per tretzena vegada, Ramir II parà el sarau i pregà que baixessin al pati o guaitessin pels finestrals. Els dotze caps dels que volien destronar-lo, posats com un rellotge i, al mig, el del prior del monestir d'Osca, instigador dels fets. Les campanes tocaren a morts tota la nit i l'endemà Ramir II manà repicar festiu a tot el regne. Gairebé res a veure amb Girona. Tot i que hi ha al Barri Vell parers distints i velles reivindicacions, no perillen les testes dels seus autors. És clar que puc equivocar-me i un alcalde nou inexpert, de fets i trets per estrenar, podria embolicar-ho. No val a badar!