Tribuna
29 de febrer de 1976
d'ara costen de reconèixer les esperances viscudes en els anys de recuperació de
la democràcia
Han passat quaranta anys des d'aquell diumenge 29 de febrer de 1976 en què en una assemblea a la sala d'actes de la parròquia de Sant Medir del barri de Sants de Barcelona es reconstituí la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. La comissió organitzadora (CO) havia distribuït entre els convocats unes invitacions on figurava l'objectiu de l'assemblea i l'ordre del dia i, per tal d'evitar els noms, un número d'identificació. Una primera cita a la plaça de Sants des d'on membres de la CO conduïren els participants pels carrerons del barri fins arribar a l'església. Hi havia representació dels grups llibertaris de l'interior (fàbriques, barris, universitats, ateneus, sindicals i específics) i dels dos grups de l'exili (Front Llibertari de París i CNT-AIT de Tolosa). Aquell mateix any reapareixia Solidaridad Obrera.
El dictador amb prou feines feia tres mesos que era mort i la il·lusió per
construir un món nou bategava en el cor dels més joves i s'encomanava als més veterans. L'esperança d'una revolució que canviaria la trista grisor del franquisme i anorrearia la seva maquinària repressiva semblava a tocar. Era una sensació comuna a tota l'esquerra antifranquista que havia pagat amb penes de presó i execucions (les darreres, el 27 de setembre de 1975; el 2 de març de 1974, la de Salvador Puig Antich) l'oposició a la dictadura des de la desfeta de 1939.
El 2 de juliol de 1977, un cop passades les primeres eleccions democràtiques, va tenir lloc el primer míting des de 1939 de Federica Montseny al parc de Montjuïc de Barcelona. Uns dies més tard, del 22 al 25 de juliol, se celebraven les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona, en què es va imposar el tradicional apoliticisme anarquista i, per tant, es va rebutjar participar en la democràcia burgesa que s'estava configurant i en tota mena d'eleccions. Es creia llavors que era possible reeditar la força que la CNT –definit com un sindicat de classe– havia tingut durant el primer terç del segle XX. Fou debades, perquè el moment i la societat no eren els mateixos i no es va saber llegir el nou escenari. El 15 de gener de 1978 es produïa l'incendi, provocat pel llançament de còctels molotov i instigat per un infiltrat, de la sala de festes Scala, en què moriren quatre persones i del qual s'intentà responsabilitzar la CNT, que aquell matí celebrava una manifestació a Barcelona en contra dels Pactes de la Moncloa.
Fou l'inici del declivi del moviment
anarcosindicalista, dels dubtes entre participar en els convenis col·lectius o optar per l'acció directa, dels enfrontaments entre radicals i reformistes,
de les divisions i de l'aparició de la Confederació General del Treball (CGT) en el congrés CNT-congrés de València de 1979. Declivi de les organitzacions llibertàries, però pervivència d'uns ideals que nien encara en algunes de les formacions polítiques d'esquerres emergents en els darrers anys. I, tanmateix, el context polític i social és molt diferent. Tant que potser costen de reconèixer les esperances viscudes en aquells anys de recuperació de la democràcia.
Que lluny queda avui aquell jove sevillà, advocat i socialista, que el setembre de 1977 confessava al líder laborista britànic Anthony Crosland que no podria haver-hi una veritable democràcia a Espanya sense solucionar les reivindicacions històriques de Catalunya i el País Basc (el contrapunt són els sis anys de presó complerts per Arnaldo Otegi –i per Rafael Díaz Usabiaga– per haver contribuït decisivament a la fi de la violència a Euskadi). Que lluny queden també l'esperit solidari i internacionalista d'aquells anys, en vista del tracte que la UE està donant als refugiats que marxen de Síria per salvar les seves vides tal com es van veure obligats a fer els republicans espanyols el 1939. Que lluny queda, finalment, aquella revolució que vàrem estimar tant (Daniel Cohn-Bendit, Dany el Roig) i que avui es concreta a aconseguir una democràcia més participativa, una organització econòmica i social més sostenible i respectuosa amb el medi ambient i en l'exercici del dret a decidir que posa els ciutadans (o un determinat conjunt de ciutadans –dret d'autodeterminació–) en el centre de les decisions polítiques. Són encara els ecos vius d'aquella revolució que deia que portava un món nou en els cors. És, en suma, la vella lluita per aconseguir un món més just, més solidari i més lliure que ajudi a contrarestar els efectes negatius d'una globalització irreversible.