Apostar pels continguts

Escrivia el Nobel de Literatura Elias Canetti: la millor definició de pàtria és una biblioteca. Cert, la singularitat d'una cultura i d'una llengua s'acredita en el contínuum de les seves aportacions a la cultura universal. La pregunta avui és: en el marc de la nova cultura digital de la imatge i de l'audiovisual, pot la cultura catalana aspirar a figurar de ple dret en els repertoris i repositoris de la memòria cultural de la humanitat? I pot aspirar a ser reconeguda si no es constitueix com a iconoteca permanent en el si de la comunitat cultural, la catalana, l'única que la pot fer –o no fer– sostenible?

En les darreres setmanes, el panorama cultural i audiovisual català ha mostrat diversos signes d'autoreflexió i de canvi. El nou conseller de Cultura, Santi Vila, s'ha compromès davant del Parlament a la “regeneració dels pressupostos” del departament i passar de l'actual 0,74% a l'1%, sense deixar d'aspirar al 2%. Els recents premis Gaudí i Goya van valorar la qualitat i varietat de la producció de factura catalana (en català o en anglès, però sobretot en espanyol). Els canvis a les cúpules de TV3 i de Catalunya Ràdio poden apuntar a majors cotes de renovació i d'ambició. La CCMA ha fet públiques les normes que regulen el procediment de contractació i selecció de continguts audiovisuals. El Clúster de l'Audiovisual alertà en un informe sobre l'impacte de la crisi en la indústria audiovisual catalana. Aquest conjunt de sincronies posen sobre la taula un debat sempre ajornat a Catalunya sobre la qüestió fonamental per a una cultura i una llengua com és la creació de continguts. I de continguts en els abruptes camps de la imatge, l'audiovisual i els multimèdia.

L'aposta prioritària per la creació de continguts de qualitat implica una sàvia coordinació dels recursos escassos, però sobretot un augment considerable d'aquests recursos. Les polítiques culturals han estat “profundament castigades”, com deia el conseller Vila. El Departament de Cultura ha deixat pel camí durant la crisi una tercera part del pressupost. I l'Estat ha retirat fins a un 70% de les ajudes culturals a Catalunya! La situació de col·lapse del sistema cultural català ha tocat fons i és obligat d'emprendre ara accions urgents i ambicioses. Accions que, com resumeixen els experts, s'han de concretar en subvencions directes (no pas les més decisives), mesures fiscals (cada dia més importants) i regulació proteccionista dels mercats (ara en mans de l'Estat).

Per la seva complexitat, cal insistir en la necessitat de potenciar les diferents línies de creació i de producció de continguts audiovisuals i multimèdia, en el camí vers el “tot digital”. Estem lluny dels estàndards europeus. Per exemple, les xifres de l'audiovisual a Catalunya són la meitat de les de Noruega i estan lluny de les de Bèlgica, Àustria i Dinamarca. Tot i això, l'informe del clúster detecta que és justament el subsector de la producció el que genera més riquesa i més ocupació en el sector de l'audiovisual català.

Alguns informes europeus alerten sobre la sostenibilitat del finançament de continguts originals per a la televisió. La raó és que la inversió en producció original sol procedir dels canals de televisió en obert, públics i privats. I entre la recessió, que ha afectat els nivells d'inversió, i la irrupció dels nous competidors de serveis de televisió no lineals, la producció pròpia d'origen nacional europeu podria anar perdent la quota que fins ara conservava.

A Catalunya, tenim tots aquests problemes i encara un altre d'afegit. El nostre servei públic, la CCMA, ha vist reduïda considerablement la seva capacitat d'inversió en producció pròpia (interna i externa). Però, a més, no disposem d'un sector privat potent de televisió que es pugui comparar al de països europeus similars. Els únics grups privats de televisió que inverteixen en producció pròpia són els espanyols Mediaset i Atresmedia, que òbviament escombren cap a casa. Així, unes polítiques que apostin per continguts audiovisuals originals de qualitat per a les diverses plataformes haurien d'atendre almenys aquests tres flancs: la potenciació del servei públic (amb una possible productora pròpia), la previsió d'uns canals privats amb capacitat d'inversió en producció catalana i l'adopció de mesures per reactivar el teixit creatiu i empresarial de la producció independent (amb mesures fiscals, llei catalana de mecenatge, campanyes de promoció, etc.). Si gràcies al MWC, Barcelona esdevé destí mundial de congressos, no podríem fer de Barcelona la capital de la creació audiovisual del Mediterrani?