Vitòria, Montejurra...

Al ple de la fallida investidura de Pedro Sánchez –Pere el Breu– Albert Rivera va fer esment i memòria d'Adolfo Suárez. El líder de Ciutadans se'n va proclamar hereu i va recuperar la teoria interessada d'una transició “exemplar”. Va ser “exemplar” la transició, que alguns volen amb majúscula? Ahir va fer quaranta anys de la massacre de Vitòria. Els novençans poden acudir a sant Google per fer-se'n una idea aproximada. En una jornada de vaga, el 3 de març de 1976, la Policía Armada, fent honor a l'adjectiu, va encerclar l'església de Sant Francesc d'Assís, on s'havien tancat centenars de treballadors, va llançar pots de fum a l'interior i va rematar la fugida en tromba dels assistents a trets. Cinc morts i cent cinquanta ferits.
En les converses entre els responsables de l'acció –coneguts eufemísticament com a Charlie, J-1, J-2 i J-3– es reconeix explícitament el saldo de l'operació: “Això ha estat una massacre.” Manuel Fraga ocupava la cartera d'Interior i Rodolfo Martín Villa, la de Relacions Sindicals. Després de Vitòria va venir, el 9 de maig del 1976, Montejurra –l'Estat contra el Partit Carlí–; més tard, la matança d'Atocha; el cas Scala –l'Estat contra la CNT–. Morts i més morts. A l'altre costat, els atemptats i els assassinats d'ETA i el Grapo. I encara molt més tard, el 23-F, el pacte del capó, la Loapa i la liquidació del somni autonomista. Això també va ser la transició. Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo i Joan CarlesI. Senyor Rivera, si us plau, memòria històrica. De res.