La revolució permanent

Hi ha hagut molta revolució en la història darrera de la humanitat. Potser massa. La cadena va començar amb els anglesos, que en van fer una de sòlida i seriosa. Allà van tallar el coll al rei, però tot va tornar a llera quan la monarquia restaurada va entendre que figura però no mana. Després va arribar la francesa, molt més llatina, la pobra. L'estesa va ser enorme i va acabar com solen acabar les coses pel sud: l'emperador va substituir el rei. La monarquia va continuar passats els avalots, perquè no hi ha res més monàrquic al món que la república francesa, consolidada ‘ad eternum'. El segle XIX va començar amb una nova revolta contra el rei –el tsar, en aquell cas– i amb la victòria rotunda de les classes dites populars, que aviat es van deixar entabanar de nou per una nova reialesa soviètica. Putin I n'és el darrer exponent. A Espanya la revolució es pretenia obrera i anarcosindicalista i va acabar amb una salvatge involució. Un militar va substituir el rei, que va haver-se de saltar una baula en la cadena dinàstica per tornar a traure cresta. Coses d'Espanya. Després de la segona gran guerra hi ha hagut revolucions anticolonials, americanes i fa quatre dies unes prometedores primaveres àrabs que han acabar cedint pas a l'hivern. Però l'única revolució permanent, perquè és la més lenta i la més profunda, és la de les dones, que intenten destronar l'home. Aquesta reeixirà. Només els demanem, si us plau, que no ens torturin amb l'ús estúpid de la llengua, que també és femenina.