Una dècada d'impotència

L'Estat odia perdre. A Espanya, com arreu, s'ha acostumat a guanyar. A cedir davant règims per després aprofitar-se'n. Per això ara es rasca. Fa deu anys que aguanta una profunda humiliació. La seva millor bandera, l'ariet i la bromera no se'n surt. No hi ha mans ni manera. El Real Madrid fa figa permanent i obstinada. L'error és continu. S'han equivocat de president, però sembla que no en tinguin més. Florentino, que és Estat, arrogant i capritxós, no l'encerta ni amb els jugadors ni amb els entrenadors. Els crema com borumballa. No seu ser per falta de combustible. Els contribuents li n'hem omplert un dipòsit enmig de la nostra mar. Mil cinc-cents milions per fer boca i butxaca, però que no fan planter. Cada temporada un Barça sense Estat se'n riu i se'n fot. El Barça té tres coses. En primer lloc, un equip que se'n sap i després una fletxa que corre pel camp sense adscripció però amb una habilitat digna dels déus. Enguany, també. I potser el que ve i l'altre. Fins al del batre. La tercera virtut del Barça és, ara, la covardia. Quan les coses no van bé el seu president no s'atreveix a fer canvis. Dóna temps a l'error perquè torni a ser encert. Per això Luis Enrique ha aguantat. Aquesta és la nostra bandera. Un equip i un fenomen. Lloats siguin els déus, que sempre són tolerants amb els audaços. La bandera del Madrid és Cristiano. Representa amb orgull l'Estat. La pregunta final és òbvia. Si ells són com són, com és possible que la derrota no vagi més enllà del terreny de joc?