Tribuna
Menys infraestructures?
Preocupa el risc d'una nova recessió econòmica. El ministre espanyol d'Economia, Luis de Guindos, ha acceptat aquesta mateixa setmana una desacceleració del ritme de creixement que es veurà reflectida en les dades del primer trimestre de l'any. Hi ha la sensació que tot es manté en un equilibri precari i que, aquest cop, l'únic que hi ha a favor són les lliçons apreses del passat més recent. En aquest sentit ja no s'insisteix tant des de determinats sectors en un increment de les despeses públiques per reactivar l'activitat econòmica. La intervenció del sector públic, directament i indirectament, ha acabat per generar una addicció del sistema cap als estímuls: és com un cor que ja no sap bategar tot sol.
Entre els errors comesos que van portar a un creixement que els experts van qualificar de poc saludable, hi ha l'excessiva exposició de la nostra economia al sector de la construcció, que, quan va tocar fons, va acabar depenent gairebé en exclusiva del sector públic. També a Catalunya. Segur que són molts els criteris de planificació que han incidit en tots i cada un dels projectes, però el que resulta una evidència és que n'hi ha un munt que s'han acabat convertint en un monument a la mala planificació i a la incompetència (cal posar el nom d'algun aeroport?). En alguns casos s'ha construït com si no hi hagués un demà que podria ser millor, igual o pitjor que el dia d'avui, i sense tenir presents els efectes que això tindria per al manteniment de l'obra (com ho demostra la fallida d'alguna empresa concessionària de la gestió d'autovies que haurà de ser rescatada). En altres ocasions s'han deixat a mitges i sense utilitat grans projectes que, si s'hagués estat més realista, haurien pogut entrar en servei de mica en mica (finalment s'ha aprofitat alguna cosa de l'L9 del metro). I també hi ha aquelles construccions inacabades, buides o infrautilitzades que han acabat demostrant que pitjor que equivocar-se és voler perpetrar un memorial on tothom pugui veure la dimensió dels nostres errors (per posar més exemples, aquí podríem fer una llista inacabable de polígons industrials).
Fins i tot en allò que ha sortit bé, les infraestructures de transports o de serveis que s'utilitzen, veiem que es va pecar d'optimisme i que l'ús està molt per sota de les previsions (l'enllaç d'alta velocitat amb França). L'efecte positiu que poden tenir per la millora de l'activitat econòmica té, com a contrapartida, l'escassa rendibilitat directa que se'n pot treure o el cost que significa mantenir-les operatives i a ple rendiment.
Si ho analitzem globalment es fa difícil defensar que hi ha un dèficit real d'infraestructures. Sembla que seria molt més exacte dir que hi ha dèficits escandalosos, com per exemple la connexió ferroviària d'ample europeu o el desdoblament d'algunes vies, com ara l'N-II a Girona. En tot cas, té més seguidors la idea que cal construir més que no la que ha arribat l'hora de treure el màxim rendiment de les eines de les quals ens hem dotat. Això es pot argumentar per raons econòmiques i de model, però també hi ha altres arguments d'eficiència. Només amb la consciència real que els béns de què disposem són escassos es farà un esforç real de priorització. Com a ciutadans i contribuents tindríem la consciència que s'utilitzen millor els recursos que aportem.
Hi ha poca gent que aboni el discurs de la contenció. En tot cas no podem esperar que aquest el lideri l'àmbit de la política. Potser hi tindrà alguna cosa a veure que gairebé tots els grans casos de corrupció, els que s'investiguen, els que es jutgen o els que estan ja sentenciats, estan relacionats amb el desviament de fons públics relacionats amb grans obres de construcció. Potser sí que els nostres polítics han fet un discurs de bona fe quan han defensat que calia seguir invertint en grans infraestructures, però els ha faltat una mica d'aquesta determinació a l'hora de vigilar que els costos de construcció s'ajustessin als dels projectes atorgats i dels diners que han anat a parar a on no tocava. La primera mesura per solucionar-ho és tenir clar que aquí no som ni millors ni pitjors que a qualsevol altre lloc del món i que la millor manera de fer front a la corrupció és reduir les oportunitats i dotar-se de sistemes de control eficaços. Ja se sap que, de vegades, menys és més. I sobretot més saludable.