La sabata

M'agrada quan, sense avisar i adormint el nervi que et sol moure, t'agenolles davant meu i em cordes la sabata mentre em mires sense parpellejar. Deia l'alquimista Palau i Fabre en un poema: “Jo em donaria per un bes, / per un de sol, però que besés.” I tu beses amb l'equilibri precís entre el desig que no pots encobrir i la tendresa que, en el fons, et fa de bandera. Aquest cordó que nues amb els dits de pianista es torna esponjós com un xiclet que estires amb força per significar lligams. Nues el niló però també ens nues a nosaltres, aquest nosaltres eteri i mutant que puja i baixa com el balancí d'un parc infantil. Ara tu, ara jo, com si l'amor fos un sol astre dividit en mil cares. Si quan caminem a cor què vols, perpendiculars al pont de pedra, a la recerca d'una navalla que se suposa que no podrem pagar, escoltem aquell acordionista que ens cobreix de la glòria parisenca en dècimes de segon, ens aturem, ens mirem i ens sentim, per quins set sous la resta ha de ser tan complicada? No vull guanyar-te a cop de ratafia ni amb efluvis d'opi negre. Vull que ens contagiem el riure i la calma. La connexió ha quedat provada. Ens donem la mà, sovint de lluny, quan notem que l'altre ens vol a prop. Però siguem realistes, com diu la poeta Inmaculada Mengíbar, “Penèlope, cosint-li, / no és més feliç que jo / ara mateix trencant-li / la cremallera.” No som partidaris de l'amor costum, somnolent i rutinari, d'agenda marcada pel compromís social. Som amor passió, Nausiques esverades, que detestem els comiats i el pas de les hores mortes. Volem viure, sempre, al límit del límit de la llengua.