Keep calm
Herois de l'A-2
de maltractament econòmic
de l'Estat
Sovint posem d'exemple els trens de Rodalies per il·lustrar fins a quin punt la supeditació econòmica i política a l'Estat espanyol afecta la quotidianitat dels ciutadans que viuen, treballen i paguen impostos a Catalunya. El drama de Rodalies, però, no és l'únic que pateixen els qui s'han de desplaçar diàriament per anar a treballar; l'autovia A-2, un eix vertebral de comunicació cap a Barcelona, exemplifica com cap altra via l'omissió del deure del govern espanyol.
Aquest divendres els dos carrils de l'autovia A-2 en sentit Barcelona van estar tallats durant quasi deu hores a l'altura de Castellolí per un accident. Un altre, un més, un de tants. Els 25 quilòmetres entre Igualada i Esparreguera configuren l'únic tram d'autovia de tot l'Estat amb sectors limitats a 80 km/h. Els radis de curvatura del traçat, el túnel del Bruc, els trams de dos carrils en lloc de tres, i el mal estat de l'asfalt converteixen en una agonia el trajecte dels més de 25.000 vehicles que circulen diàriament per aquest tram, que té un índex d'accidents elevadíssim i afectacions de trànsit constants. L'any 2014 aquest tram de només 25 km va concentrar 209 accidents.
Els alcaldes de la zona fa temps que s'han unit per reclamar actuacions al Ministeri de Foment espanyol, que és incapaç de fer cap millora o de proposar cap alternativa, com seria per exemple la gratuïtat de l'AP-2 per a camions o fer traçats alternatius en els trams de corbes més pronunciades, que és on es concentren la majoria dels accidents. De moment l'únic que ha fet el ministeri és posar-hi radars –ja són set els radars fixos entre Igualada i Sant Vicenç dels Horts–, fet que no l'ha convertit en un tram més segur per a la circulació sinó més lucratiu per a l'administració espanyola.
La precarietat del manteniment de l'A-2 és un exemple més de maltractament econòmic de l'Estat cap a Catalunya, de la deixadesa manifesta, de fins a quin punt ens tracten com a ciutadans de segona. I si hem de ser bel·ligerants reclamant el que ens pertoca és justament perquè, cada dia, ens hi juguem
la vida.
