Gerro xinès

Felipe González va dir allò que els expresidents són com els “gerros xinesos”. Que “són valuosos, però no se sap on posar-los”. I sí, ell ha sigut un gerro xinès per als seus successors. I encara ho és avui. I, si no, que li ho preguntin a Pedro Sánchez. No cal dir que José María Aznar també ha sigut, i és, un gerro xinès per a Mariano Rajoy. Però, i a Catalunya? Hem tingut gerros xinesos a Catalunya? Doncs més del que pot semblar. Repassem-ho. I veurem que Josep Tarradellas ho va voler ser per a Jordi Pujol. Només cal que busqueu a l'hemeroteca. Podríem pensar que Pasqual Maragall no ho va ser, perquè el seu adéu va coincidir amb la seva malaltia. Però ell i el seu entorn ho van ser. No només perquè van estripar el carnet, sinó perquè els seus hereus, en bona part, ja no són al PSC. En canvi, Montilla no ha sigut un gerro xinès per als seus successors, perquè no ha volgut o no ha sabut tenir cap mena d'ascendent. De fet, no actua com a expresident. Simplement fa de senador. I Pujol? Doncs Pujol va tenir un comportament exemplar com a expresident, també cap a Artur Mas. I, encara ara, la disciplina de partit pot tant que no diu ni una paraula dolenta dels seus successors. La seva confessió va fer mal a Mas i a Convergència, però, amb matisos, mai va ser un gerro xinès. I arribem a Mas. El seu cas és especial i complex. Per com va haver de sortir. Perquè no s'ha retirat. Perquè és alhora expresident i líder d'un dels partits del govern. Un híbrid entre expresident i Xabier Arzalluz. Perquè està en ple procés de refundació de CDC i ha de marcar perfil. Perquè encara arrossega ressentiment i malfiança cap a la CUP i cap a ERC, i actua de vigilant. I perquè no se sap si hi ha un govern o una unió temporal d'empreses amb un president interí. De fet, en l'entrevista que li va fer Mònica Terribas la setmana passada, Mas va fer de gerro xinès en tota la seva esplendor. Què és, sinó, dir-li a Puigdemont que en 16 mesos no es pot proclamar l'Estat català? No es tractava d'això?