Com podeu dormir a la nit?

És dimarts a primera hora del matí. París. Vaig cap a la universitat a fer el meu seminari mensual. En passar per l'Odéon, tocant a la cantonada de l'Escola de Medicina, una família de refugiats plega una tenda de campanya, d'aquelles tipus iglú. Una parella, ella prenyada, tres nens d'entre tres i nou anys i un avi hi han passat la nit, una nit freda del mes de març, sortosament una nit sense pluja.

I jo continuo el meu camí pensant en Europa, aquesta Europa que segons George Steiner es va suïcidar quan va matar els seus jueus. La destrucció de sis milions de jueus europeus, diu Steiner, la destrucció del món de Mahler, Broch, Kafka o Benjamin, la llista és inacabable, va ser també la destrucció de l'esperit europeu, de la idea d'Europa que durant el segle XX va recular a l'edat mitjana. Una Europa que ha oblidat que en trenta anys, entre el 1914 i el 1945, van morir a causa de la guerra uns cent milions d'homes, dones i nens i que milions van sobreviure gràcies a la generositat de països que els van acceptar com a refugiats. Però la barbàrie ja hi era present, la d'una França, per exemple, que va tancar les seves fronteres als refugiats que en ple hivern escapaven de l'horror de la nostra Guerra Civil.

Jo sóc de les que han volgut fer reviure el mort malgrat el seu suïcidi, he cregut i he lluitat i encara em queda esperança per l'Europa dels pobles, que no ha estat possible a causa de l'afany centralista dels estats. Però l'Europa dels estats tampoc existeix, ja que la seva inoperància i obsessió de control ha lliurat el continent a les grans corporacions multinacionals que els menystenen més del que ells ens menystenen a nosaltres, els pobles, que ja és dir. Aquesta Europa que està perdent la seva autoritat intel·lectual davant la bogeria política i no és més que una burocràcia administrativa, continuarà avançant cap a l'autodestrucció o sabrà reconduir-se, reconstruir-se?

Hi ha un llibre bàsic per a la independència dels Estats Units de J. Hector St. John de Crevecoeur: Qui és l'americà, aquest nou home? A Europa pensadors com l'Steiner, l'Zweig o en Bauman també s'han preguntat qui és l'europeu. Bauman cita un poeta polonès, Wat, que es pregunta com seria l'europeu típic: “Delicat, sensible, culte, fidel a la seva paraula, un home que no robaria mai l'últim rosegó al famèlic, que no denunciaria a l'escarceller els altres presos... En vaig conèixer un, d'home com aquest. Era armeni.”

Dimarts, mentre dino a la cantina de la universitat, llegeixo unes declaracions de Ska Keller, líder dels verds europeus, que fan referència a la decisió del Consell de la Unió Europea, que anomena Consell de la Vergonya, d'expulsar fins a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia, i els diu: “Com podeu dormir a la nit?” També diu que la decisió dels 28 significa “trencar la llei internacional, la llei europea i, el que és pitjor, els principis bàsics de la humanitat”. I afegeix: “Esteu plantejant expulsar refugiats de tornada a Turquia, d'on podrien ser retornats a Síria o l'Iraq. Esteu tancant les fronteres a gent que necessita protecció internacional. Esteu posant fi al dret de buscar i sol·licitar asil.”

Refús al dret d'asil, victòria de l'extrema dreta a Alemanya i a França, Brexit, situació caòtica a l'Estat espanyol, aliança de l'extrema esquerra i l'extrema dreta a Grècia... On són els intel·lectuals que denuncien i es comprometen davant de la gravetat dels problemes d'avui? No hauríem de començar a parlar de corrupció intel·lectual?

És el vespre. Nit freda, fredíssima i humida. Vaig cap al metro de l'Odéon i passant per la cantonada de l'Escola de Medicina veig la família de refugiats que es prepara per tornar a passar una llarga nit, i el que és pitjor, sense cap perspectiva, sense cap futur. Els nens juguen a futbol, de manera despreocupada. L'avi els mira amb una expressió d'enorme preocupació tot i que potser pensa que malgrat tot aquesta és l'única possibilitat de salvar-los. Tot París està ple de famílies assegudes a les voreres sobre sacs de dormir esperant que algú, finalment, reaccioni. Però passat el primer impacte, abans de l'estiu, quan associacions i particulars es van bolcar per intentar fer més suportable la seva situació, la gent ja s'hi ha acostumat i passa davant d'ells sense ni veure'ls. Avui, els que han quedat al carrer, a les voreres, als parcs o sota els ponts del Sena, viuen en una situació de precarietat escandalosa.

Jo arribaré a casa on he deixat la calefacció posada, però no sé si seré capaç de dormir...