Opinió

opinió

Ja és Rams!

Rams, el diumenge anterior a Setmana Santa, a Girona, sempre ha estat una data festiva singular, evocant l'arribada de Jesús a Jerusalem, el diumenge en què comença una llarga setmana d'actes religiosos i festius. El seu recorregut pels pobles de la Judea, replet d'èxits multitudinaris, establint de la Creació tot el que podem veure i tocar i el que havíem de creure invisible, intocable, inaccessible, per als mortals. Ell s'anuncià fill d'aquest ser suprem creador de l'Univers i enviat per ell per proclamar la pau i donar a la humanitat, corrompuda per l'afany de poder, l'enveja, el lloc al pedestal i pel poder que dóna el vassallatge dels pobles, l'oportunitat de penedir-se. Predicava, ens diu la història, una vida senzilla, d'amor i respecte al pròxim, de família, d'amor filial i paternal, d'amistat sincera, de solidaritat, d'honradesa,
tots parents pròxims de la convivència.

En aquest punt he d'interrompre l'exposició, convertida sense adonar-me'n en sermó. Res més lluny de la meva voluntat que sermonejar els gironins. Avui, diumenge de Rams, en què alguns hauran anat a missa i aguantat les paraules fredes, sense entusiasme, del sacerdot de torn, dels quals molts haurien de fer d'hortolans o grangers, no pas d'oradors... Ho sé, senyor bisbe: que en té un bull i fa el que pot amb el que té! És el que hi ha. Em pregunto: vostès i els seus peculiars sistemes, no han acabat frenant les vocacions?

Segueixo. Amb l'entrada a Jerusalem del dilecte orador, el poble simbolitzà per sempre més el brancatge de llorer que grans i petits portaren a les mans, formant part de la multitud que l'acompanyà, des de l'entrada a muralla fins a la plaça Major. És sabut que ja llavors, els guanyadors de tota mena de competicions eren guardonats amb una corona de fulles tendres i oloroses de llorer. La seva fama havia arribat –corria al seu davant– a Jerusalem, on hi havia quatre grups de població, amb actituds reservades. Els incrèduls bo i fent torrades. Els sacerdots d'altres creences, alertats, veien l'arribada d'una competència que amenaçava el seu estatus, i els romans, ocupants d'aquelles terres, esperant intervenir. És sabut que la setmana tingué un final tràgic i mai vist.

La similitud amb el moment polític de la nostra terra és gran. De bàndols amb idees pròpies n'hi ha tres o quatre. Amb idees sobreeixides sense saber ben bé què volen, cinc o sis més. Amb diarrea política, sols superada per l'ambició de poltrona, un reguitzell que no saben on van. De l'elenc femení, que ha crescut geomètricament, no es pot dir res encara. Déu n'hi do! Què en farem, d'un president valent, astut i dinàmic que prodiga bones maneres, si els apuntats coixegen? Llamp del cel!: no tenen ací dalt disponible un ambaixador –un capità corretja sense ales, és clar– capaç d'ordenar aquesta cansada, vituperada i trastejada terra nostra? Prometem acabar el temple de la Sagrada Família!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia