La música de la Passió

Abans a la Sala Cabañes de Mataró es representaven els Pastorets per Nadal i la Passió per Setmana Santa. Els Pastorets es mantenen però la Passió fa anys que es va deixar de fer. Va caure per dos motius que sembla que no lliguin: pel Concili Vaticà II i pel sis-cents. El sis-cents feia que la gent sortís quan arribava la primavera, i el Concili va fer pensar que la funció sacra no s'adeia amb els nous postulats eclesials. El Concili va ser per a l'Església una revolució i, com passa amb les revolucions, va tallar caps i va substituir un puritanisme per un altre.

A mi m'agradava més la Passió que els Pastorets perquè garantia més tensió dramàtica. Als Pastorets també hi havia una lluita, la que mantenien Satanàs i l'àngel, però Satanàs no deixava de ser un càndid afectuós que feia mig riure i mitja pena. Com va dir Hitchcock, les pel·lícules se salven pel dolent, no pel bo. L'hipòcrita Caifàs, l'imponent Ponç Pilat o Judes el traïdor, que acabava penjant d'un arbre entre llamps i trons, salvaven la Passió. La resurrecció de Llàtzer era un punt culminant. El mort sortia de la tomba tot embenat i en posició vertical, i a un crit de Crist que anava acompanyat d'un cop de tambor els lligaments se li afluixaven i començava a caminar. Molts nens es posaven en aquell moment a plorar i els que s'havien dut el berenar de casa perdien la gana.

La Sala Cabañes fa cent anys i els directius de la casa han programat actes commemoratius. Un es va celebrar dissabte passat i va consistir en l'audició de la música de la Passió, acompanyada per uns textos escollits. La partitura és de Felip Vilaró i Enric Torra, els mateixos de la música dels Pastorets. Algú a la meva vora va dir: “És música de pel·lícula de romans.” Sí, exacte. Només que Vilaró i Torra la van escriure l'any 1935, quan només en feia cinc que el cine era sonor i, per tant, la majoria de pel·lícules ambientades a l'antiga Roma no tenien ni timbals ni trompeteria perquè havien estat filmades a l'època silent. En Pere Tió, que sap tantes coses, m'explica que Enric Torra havia estat pianista del cine mut a la sala Clavé de Mataró. Em diu que sempre improvisava sobre les imatges però que Ben-Hur, la de l'any 1925, la muda, va venir acompanyada de forma excepcional per una partitura des de Hollywood. Potser sí que s'hi va inspirar a l'hora de fer la seva Passió. Potser sí, també, que amb els anys –Torra en va viure molts– va anar incorporant música “de romans” a la solfa primitiva. S'hauria d'estudiar. O potser no, i deixar-ho en aquesta incògnita que fa bonic. Sigui com sigui, un patrimoni musical més d'aquesta ciutat que basa els seus atractius en els intangibles i que té en la partitura de la Missa de les Santes el seu do de pit.