Ràbia!

“Crèiem que ens trobaríem un país amic, demòcrata, on es vetllava pels drets humans, però ens vam trobar amb un govern que no ens va ajudar en res. Estàvem a la intempèrie en ple hivern, sense roba, menjar ni aigua. La gent bevia aigua del mar i es moria de les cagarrines.” Aquest testimoni no és el d'un refugiat sirià atrapat davant de qualsevol filat espinós aixecat per impedir l'avanç cap a l'interior d'Europa d'aquells que fugen de la guerra. No, aquest és el testimoni del Lluís Martí Bielsa –que publicarà en el seu pròxim número la revista Sàpiens–, que rememora allò que va viure l'hivern del 1939, quan prop de mig milió de persones van travessar els Pirineus catalans per escapar de l'exèrcit franquista. Arribats a l'Estat francès, aquests exiliats es van trobar amb la nul·la previsió de les autoritats i amb el recel i el temor de part de la població, que veia els refugiats (sovint famílies amb nens petits) com a elements perillosos per a la seva societat. Setmanes després, molts d'ells malvivien –o morien– en alguns dels immensos camps de concentració aixecats en llocs com Argelers, Sant Cebrià o Barcarès, noms des de llavors lligats al fred, a la fam, a la sarna, a la tuberculosi, a una pudor fètida, als cops dels soldats i a la mort.

Prop de vuit dècades després la història es repeteix en forma de murs de filferro a Hongria; en el regust del gas lacrimogen que llencen els soldats macedonis o els policies francesos; en el racisme gens dissimulat del govern eslovac; en la poca vergonya de l'executiu espanyol, que ni es mou ni deixa moure's; en la hipocresia de l'avançada Dinamarca, que confisca els diners als exiliats que entren al seu país; en l'estupidesa de la UE, que sembla no recordar que durant els anys de la Segona Guerra Mundial tot Europa va ser un immens cap de concentració. Una UE que tanca acords inhumans amb el govern turc –emmerdat fins a les celles amb Estat Islàmic i la guerra de Síria– per poder expulsar aquesta gernació de desesperats. Tristesa, vergonya i ràbia. Molta ràbia!