Silenci cívic

Fa pocs dies Albert Rivera es declarava sorprès per la permanent remor de fons que impera al parlament espanyol, on els diputats no paren de xerrar mentre altres diputats intervenen des de l'estrada. En fos conscient o no, el líder de Ciutadans expressava una autèntica tragèdia cultural: la impossibilitat de mantenir un clima de silenci que és condició imprescindible per al coneixement, el diàleg, la intel·ligència, l'educació, la democràcia i el respecte als altres i a un mateix. Qui hagi conegut una societat de l'Europa septentrional sabrà fins a quin punt, amb relació a aquest silenci cívic, a l'Europa del sud anem endarrerits. La impossibilitat d'assentar un silenci que és molt més que un silenci matèric, expressa mancances molt greus en tots els plans. I en aquest sentit hem dimitit. A les aules –des de primària fins a la universitat, tot passant per aules d'extensió universitària, en què una legió de jubilats no para de xerrar pels descosits–, hi ha un xivarri assumit, fumigador de qualsevol tipus de treball, atenció o construcció comunitària del coneixement. També tots coneixem el cas del catedràtic que, durant una conferència que ell no conferencia o durant la presentació d'un llibre que ell no presenta, no para de xerrar amb els que té a prop seu. Avisos de mòbil, xerrameca als combois de tren, a l'avió, al metro, en un acte públic, a les habitacions d'hospital, als enterraments..., són termòmetres del nostre tancament, de la nostra tendència al monòleg i al gust per les ulleres cegues.