Tribuna
Hipocresia “humanista”
i persegueixes polítics
per posar urnes
Fa tan sols uns mesos, a l'Aràbia Saudita hi va haver quaranta-set execucions —penes de mort judicials— en un sol dia. En aquest país l'any 2015 es van executar 157 persones, i
es va posar en la primera línia dels països que consumen crims polítics, que assassinen els seus propis ciutadans per motius ideològics, religiosos o racials. La dignitat humana té poc espai per maniobrar en els llocs on la gent pot ser perseguida per
escriure determinades coses en un blog, per mostrar-se contrari als dogmes de la tribu a les xarxes socials, o per fer versos sobre temes que es consideren sagrats i intocables.
Tanmateix, els saudites també estan perseguint els “enemics dels valors occidentals” i executant-los, així els possibles membres d'Al-Qaida o del Daesh, que també les potències occidentals empresonen i sovint executen sense judici previ. Tot plegat una vergonya si el que pretenem és seguir mostrant-nos com a valedors d'un plegat de drets que, al contrari del que s'afirma, no són tan sols una invenció europea sinó una aportació generosa i oberta per a totes les cultures i països, perquè amb independència que es pugui considerar que la seva formulació depèn dels mecanismes legals occidentals i de la tradició jurídica il·lustrada –les “llums” franceses i alemanyes–, no hi ha cap home ni dona al món que se senti a gust vivint en una societat en la qual pot ser empresonat, torturat i executat tan sols per la seva manera de pensar.
Això nosaltres sembla que ho tenim molt clar, sobretot quan es tracta de societats llunyanes i de problemes que no concerneixen la nostra manera de pensar o de viure. És molt fàcil mostrar-se partidari –des del progressisme, sobretot– del dret d'autodeterminació dels pobles llunyans, però callar quan alguns pobles que demanen aquest dret poden afectar-te la butxaca, exigint poder decidir lliurement el seu futur, sense que s'hagi d'invocar l'estat de dret o qualsevol altra excusa per silenciar-los.
Ens molesta molt quan ens assabentem que per exemple un poeta ha estat empresonat pels seus versos “herètics” –així a l'Aràbia Saudita–, però: ¿cal recordar que també és legal allà el seu empresonament des del punt de vista de la llei islàmica? Com va dir fa uns dies el ministre de Justícia Catalá: “Signar penes de mort era completament legal en el temps de Franco.” Com era legal la segregació racial, la desigualtat entre homes i dones i com ho és encara a l'Estat espanyol enjudiciar algú pel simple fet d'haver posat unes urnes al servei de la voluntat d'expressió política de la ciutadania.
Ens repugna observar aquestes mostres d'intolerància i persecució –sobretot quan la llunyania les tenyeix de superioritat moral i els dóna traces indiscutibles de barbàrie–; infàmies que es donen sobretot quan els poders públics fan concórrer allò religiós i allò polític per envair la consciència de l'individu, tot confonent l'ordre civil i la moralitat.
Europa es troba davant d'una cruïlla difícil. No pot seguir donant lliçons i alhora permetre la ignomínia a les seves fronteres, ara davant d'una crisi de refugiats que sobretot escapen d'una guerra que tampoc no vam saber parar quan hi érem a temps. Ara ens hem de fer càrrec de tota aquesta gent, perquè hi obliga la moralitat, la qual ens ve molt de gust sempre formular i discutir, però no sempre exercir perquè cansa, ens treu de polleguera i sobretot ens encara amb els nostres pitjors fantasmes.
És ben trist, i ben hipòcrita, que la causa humaníssima de provar de treure el poeta palestí Ashraf Fayadh de la presó saudita i estalviar-li la pena de 800 fuetades per escriure “poesia atea” –i li ha sigut revocada la pena de mort inicial– sigui abanderada per la mateixa gent que calla quan dins el seu mateix estat (espanyol) s'empresonen uns titellaires, o uns usuaris de Twitter, o s'enjudicien uns polítics catalans per posar les urnes. Davant d'aquests últims casos, però, els “conscienciats” locals comencen a matisar i distingir –o callar–, i sempre amb la intenció de no acabar de posicionar-se amb res que no sigui reprimir o deixar que se silenciïn aquelles opinions amb les quals en el fons estan en desacord.
I és aquesta l'arrel última del problema. Si hom està a favor de la llibertat d'opinió ho està aquí i allà, a casa del veí i a l'estat mil quilometres llunyà. Si vols que es deixi lliure un poeta “herètic” també has de voler que s'alliberi un polític que ha dissentit pacíficament de l'ordre imperant, encara que es consideri aquest ordre una meravella democràtica. Mentre Espanya no faci els seus deures no té cap autoritat per a demanar justícia més enllà de la punta del seu nas.