Paraules que deixen pòsit

Un conegut periodista em va explicar el mètode que tenia per triomfar en les tertúlies. Deixava que els altres parlessin i després, simplement, els portava la contrària a tots. Segons ell, com més polèmica, crits i batusses, millor, encara que avui diguis blanc i l'endemà, negre, o que qualsevol coincidència amb el seu pensament fos pur atzar. Tot i que durant una època li va anar prou bé, aquesta esquizofrènia portada a les últimes conseqüències era una trampa massa burda i el seu èxit catòdic aviat va començar a declinar. Més prolongada va ser la vida professional d'aquell polític que es vantava de defensar amb igual rigor argumentari la seva proposta i la dels seus adversaris. Veure'l raonar amb la mateixa abrandada vehemència el blanc i el negre durant els sopars era tot un espectacle.

La tensió verbal que, aquestes últimes setmanes, ha tenyit alguns debats podria fer pensar que el valor de les opinions d'alguns polítics és equivalent a les reflexions del tertulià frívol o del parlamentari enginyós. Però als països civilitzats, la transcendència de les paraules expressades en seu parlamentària o publicada tenen una importància cabdal. Són la manifestació del compromís dels electes amb els ciutadans, i per tant el baix to, la desqualificació o l'insult no són innocus, tenen conseqüències. Sobretot perquè tard o d'hora s'haurà de refer ponts, restablir la confiança perduda i pactar acords de futur. I si no corregeixen el tret aviat, quan arribi l'hora de la veritat els serà doblement difícil, ja que res sòlid es pot construir sobre les runes de l'estultícia i les arenes del menysteniment.