Rodar món

“Roda el món i torna al Born.” Aquest refrany popular diu que, encara que es vagi lluny o es viatgi molt, sempre hi ha la tendència a tornar al lloc d'origen o al punt més cèntric. Poques vegades el proverbi s'aplica a l'amor. Sobretot perquè sovint apareix l'aixafa guitarres de torn i diu allò tan cursi de: “Segones vegades mai no foren bones”, que contrasta amb l'optimista que li engalta: “A la tercera, va la vençuda.” Estimes algú amb bogeria, hi vius la història més potent de la teva vida i, pels motius que sigui i sense raons de pes, la relació es fon. Després d'un dol allargassat en què et falta poc perquè et surtin teranyines a l'ànima i penses que et quedaràs per vestir sants sentint-te incapaç de substituir aquell amor per cap altre, ho intentes, per salut mental. Coneixes més gent –sempre incompleta, sempre llunyana– però mai deixes de recordar aquella cara que, d'entre totes, et segueix estibant cap a l'abisme de tu mateix cada vegada que t'hi creues pel carrer o hi coincideixes en una cafeteria. I un dia, el calendari t'avisa que ja és primavera. Però a fora plou, ha nevat fa quatre dies i fot un fred de mil dimonis. Cap al frenopàtic, tots plegats, que n'hi ha més a fora que a dins: el clima, els amants que es tornen a seduir amb la urgència pròpia del no-entenc-res-però-vull, i les cares d'un passat que no ha quallat perquè de casa només n'hi ha una. Els petons tenen el mateix gust que abans. La pell es coneix i manté l'escalfor. I els ulls nets que et miren t'asseguren que no t'han deixat de voler mai. I flipes sargantanes.