opinió
El perquè dels atemptats
El món resta commogut en veure de què és capaç la naturalesa humana
Viure en ciutats com ara Girona o altres de la seva mida, història, cultura, educació, llibertat, convivència i pau –sobretot pau– és una sort de la qual hom habitualment no para esment fins que per circumstàncies de la vida ha de deixar-la. La llibertat de poder viure en la major part de països civilitzats de la Terra, fet que els últims cinquanta anys ha avançat decididament, encara té, però, llacunes importants en països africans i asiàtics. És un fet que amb la filosofia actual de la vida i els alliçonaments de determinades religions serà difícil aconseguir un món en pau i amb total llibertat per assentar-se, treballar, desenvolupar-se, conviure, treballar i morir quant toca. Si els drets humans, que són la doctrina més senzilla i propera a la humanitat que mai s'ha divulgat entre la major part d'aquesta, fossin llegits, meditats i entesos, assolits i practicats –religions a part, de les quals no se n'ha de renegar–, és molt possible que en lloc de la desnaturalització existent –portada als extrems– que alguna religió propugna, augmentaria la tan parlada i tan poc entesa comprensió entre les persones, governats i governants de totes menes. L'aventura de la vida perdria bona part del seu risc, ja no del natural amb el que hom conviu, sinó amb el provocat per cervells alimentats de fantasies impossibles d'assolir, fruit d'iniciatives d'il·luminats amb els plaers d'una compartida i eterna felicitat. És un fet que totes les religions difonen les seves bondats i, excepcionalment la que ens ocupa, una excelsa flotació etèria compartida amb les deïtats, en l'altra vida. Per no caure en irreverències no usaré els mots exactes per definir la vida paradisíaca, dotada de plaers inimaginables per als afortunats que es lleven la vida en un acte heroic —creuen ells, en immolar-se assassinant innocents l'únic greuge dels quals és haver nascut lliures en un país demòcrata i la llibertat de pensament dels quals no els fa creditors d'una traïdoria semblant–. Els proppassats dies el món, desgraciadament no tot, impotent per evitar-ho, ha contemplat els sagnants atemptats que han llevat la vida principalment de gent jove, amb un delicte sols imputat per ments malaltisses, promotors o seguidors de les doctrines criminals executades: “O creus en la verdadera i única filosofia religiosa de l'existència, o no ets digne de viure amb la resta de fidels.”
A la processó de divendres passat, a Girona, entre els espectadors, del que més es va parlar va ser dels atemptats. “Us imagineu” –deia una– “que en algun indret del recorregut d'aquesta multitudinària manifestació religiosa gironina...” “Calla, calla!”, feren els espectadors propers que, com tants, comentaven els atemptats. El món civilitzat resta commogut i espantat en veure de què és capaç la naturalesa humana quan circula per camins tortuosos i errats. La convivència ha estat sotragada!
