De Caracalla a Comín

L'any 212 l'emperador Caracalla concedí la ciutadania romana a tots els habitants de l'imperi. El canvi, que suposava no distingir qui sentia Roma i qui l'odiava per intentar que tothom se l'estimés, inicia a occident el declivi d'una civilització sense la qual el nostre sentit de la llei, de la justícia i del progrés foren probablement impensables. Com a tota civilització colossal, la supèrbia dels seus dirigents, paral·lela al benestar general dels habitants de la metròpoli, va cegar la seva capacitat de distingir el que s'ha de conservar i allò que cal canviar, i mentre encertaven en una substitució del politeisme pel cristianisme que permeté enfocar de diferent manera la titularitat del poder polític, van equivocar el sentit de la frontera, que s'esmicolava quan, com en l'acudit, es decidí que els romans eren romans i els no romans... també.

En el temps del meu breu pas per la política a Catalunya manava el tripartit. Potser també ara, però aleshores era més nítid. PSC, ERC i ICV van posar en marxa el Pacte Nacional per la Immigració, i si alguna qüestió hi resultava estructuralment alarmant era la pretensió del govern de concedir el vot als immigrants. Per descomptat no per a tothom les prioritats eren les mateixes: per a C's allò important era si els nouvinguts havien d'aprendre abans el català o el castellà, i per al PP o CiU, si els donaven o no educació i assistència sanitària. També es va obrir un debat semàntic sobre si “integració” era una paraula bonica o implicava menysteniment, però si és cert que en general aquestes són dades que perfilen un model de país amb el qual es pot estar o no d'acord, la més important de les qüestions que es van debatre era la del vot, ja que suposava equiparar en tot els que venien de fora i els d'aquí. Impossible explicar-los que una indistinció així suposaria el final del sistema de vida que feia possible el debat en si, que sense alguna mena de frontera, de distinció en els vincles de la gent amb els territoris o els sistemes polítics el caos i l'aprofitament vandàlic dels espais i de la gent són servits, i que els països d'on prové la misèria i la fugida són exemples del que no s'ha d'arribar a ser, sigui de qui sigui la responsabilitat pel seu caos, i que són com són perquè el que funciona no és la llei de les institucions, ans la llei del més fort.

Per fortuna Catalunya no tenia aleshores capacitat per concedir el vot a qui volgués, la qual cosa ens torna a l'etern debat sobre les condicions en què pagaria la pena construir un nou país: segons amb qui, ja ho he dit més d'un cop, no es pot anar ni a la cantonada, de la mateixa manera que per patir no té sentit romandre en l'Estat del qual ara formem part. I entre els que diuen de voler marxar, tot i que ara se'ls sent molt menys parlar del tema, hi ha l'actual conseller de Salut, notícia aquests dies per la seva delirant idea de reconèixer a tothom, sigui qui sigui, vingui d'on vingui, un suposat dret a la salut. Si Maragall va dir que teníem dret a la felicitat i tota l'esquerra s'ha omplert sempre la boca amb l'afirmació que és un dret el subsidi d'atur, ara ve el conseller Comín per afegir el seu granet de sorra a la cerimònia de la confusió. Amb el major respecte, la sensació que produeix és la de ser governats per aprenents de jurista que no han estudiat, no sols el dret, ans les mínimes nocions d'història o de filosofia per saber que no inventen res i que els seus invents ja han estat benzina del desastre més d'un cop.

Se m'objectarà que sense una generació que somiï drets i lluiti per ells contra tot pronòstic, no podrà la següent gaudir-ne i proclamar-los en els seus textos jurídics; però la qüestió rau a saber què pot ser dret i què no. Fixin-se que els americans tenen clar que el dret no és a tenir la felicitat, ans a buscar-la; i que el subsidi d'atur com a dret ha fet possible no buscar feina mentre dura. La salut no és un dret, és un bé social en què la responsabilitat de cadascú també compta. Per descomptat el sistema sanitari ha d'atendre allò que és perjudicial per a la comunitat, i per això atén els contagis, les emergències, les eventualitats sobrevingudes. Però en un sistema com el nostre, que ni té cobertura dental per als de casa, caben brindis al sol sobre la suposada universal cobertura de tots els mals?

En el segle III va començar un final; dos segles després els invasors van
convèncer els colons de les fronteres que la Roma que els havia fet ciutadans en el fons no podia cuidar-los com a tals. Després va arribar la foscor...
Fóra bo mirar de tant en tant enrere i recordar-ho.