Se'ns ha girat feina

Un dia t'engalten la pregunta inevitable a classe; en el meu cas, una noia catalana, de pares marroquins: per què dediquem un minut de silenci a les víctimes dels atemptats de Brussel·les i oblidem la gent que mor a Síria? L'alumna té bona actitud i planteja una qüestió que deu circular per casa seva i entre companys amb qui comparteix referents culturals i religiosos. La classe reacciona, apareix el tema dels refugiats i la conducta vergonyosa dels governs europeus i algú se sent inevitablement culpable d'uns fets que queden fora del seu abast. S'enceta així un debat entre innocents i culpables que no porta enlloc i la feina és meva per reconduir l'argumentari cap a una resposta mig acceptable. Sé massa poc sobre l'islam, encara que m'hagi llegit algunes sures i aleies de l'Alcorà que em permeten qüestionar costums com el de portar vel, i m'hagi posat al dia sobre els mitjans de captació de joves que utilitzen els gihadistes. L'actualitat exigeix un coneixement detallat de la cultura musulmana i de l'islam. És una situació nova amb una arrel tan vella que entronca amb Ramon Llull, qui en un intent d'aproximació es va dedicar a buscar ponts de
diàleg, ni que el guiés l'objectiu de persuasió ideològica. L'entesa entre els caps pensants d'una classe és tan bàsica com l'aire que s'hi respira. Però l'esforç d'aproximar-nos l'ha de fer tota la societat, per evitar precisament que alguns joves es qüestionin la validesa de les democràcies europees. Malgrat les noves tecnologies, els arguments de la causa gihadista són tan antics com el discurs apocalíptic, que té acceptació entre el públic juvenil –algunes lectures aplaudides a classe són històries antiutòpiques com les dels Jocs de la fam o Divergent–. No m'estranya, vist l'esclat de violència i de corrupció que vivim i l'allau de notícies negatives. Suposo que, de la mateixa manera que una alimentació desequilibrada provoca trastorns, l'excés d'imatges violentes trastorna les ments infantils, intoxica els adolescents i anestesia els adults, que ens n'autoprotegim. Tenim el repte de fomentar els valors ètics, perquè la llibertat, com recordava Albert Camus, està feta més de deures que de drets. Aviat ens faran aplicar un protocol que en teoria ens ha de donar eines per detectar casos de radicalització. Però la solució passa sobretot per recuperar les humanitats, en comptes de suprimir l'assignatura de filosofia. Molts dels nous gihadistes s'han sentit desarrelats i busquen la identificació amb referents espirituals i una cultura idealitzada. El component ideològic és clau. Si hem d'eixamplar el coneixement multidisciplinari, ens calen més elements de criteri i la implicació dels col·lectius musulmans del nostre país. Els joves que conec reclamen esperança i una visió positiva de la vida. Cal parlar d'una espiritualitat laica, que inclogui tothom. Quan em pregunten quin sentit crec que té la vida, responc: el creixement de la consciència. Els adults estem obligats a respondre: encara que no trobéssim sentit a la pròpia existència, li n'hauríem de donar.