Un emprenedor

Volen motivar nois i noies perquè optin a ser emprenedors. Mai és de massa que s'aporti coneixement i experiències a una joventut desorientada sobre el seu futur. Però els emprenedors, en certa manera,
no es formen a les aules, sinó que
és l'observació del seu entorn, i les ganes d'obrir-se camí com sigui, el que els motiva. Un títol que no es guanya en els exàmens, sinó arremangant-se i posant-se a la feina, començant per les més humils, i amb les eines que troba a mà. Només que s'indagui sobre els orígens dels empresaris de la demarcació gironina hom troba que la majoria tenen un origen humil, gairebé sempre motivats per la constatació que els pares no havien pogut fer gaire res per millorar la seva vida –en temps de postguerra–, i que era imprescindible aixecar el cap i trobar camins nous per obrir-se pas.

Avui donem el darrer adéu a Joan Bosch Roura, que era un exemplar d'aquesta rara espècie. A casa seva eren de pagès –l'avi Felix s'hi havia dedicat sempre– i ell no era l'hereu, així que tocava espavilar-se. Tenia l'oncle Roura que ocupava una parada de menuts a la plaça. Allà va anar a ajudar-lo, i d'entrada es va fer talls als dits més d'una vegada, però va aprendre a fer anar el ganivet, eina que li serviria per ensenyar després a d'altres, alhora que va entendre la necessitat d'aixecar-se aviat per tenir el gènere a punt en el moment que s'obria la plaça.

De la parada al seu poble, Sant Dalmai, on va muntar un obrador per elaborar productes carnis en una casa vella que no reunia ni les mínimes condicions exigibles per a aquella activitat. No tenia motllos per fer pernil, però els va inventar amb forma rodona que no en necessitaven. No tenia assecador, i va optar pel gènere cuit... Amb els anys va aixecar una gran fàbrica enmig dels camps, i la va eixamplar mantes vegades.

Un dia va observar que els fabricants muntaven delegacions per tota la Península per tal de vendre el que produïen. En Joan va entendre que no era una idea prou operativa: calia muntar exclusives que venguessin gènere de casa seva però també d'altres fàbriques, perquè el responsable de cada comercial havia d'oferir tot un assortiment de productes, i no pas d'una sola procedència, per crear mercat; però que era imprescindible –per damunt de tot– estimular gent fidel que l'ajudessin, colze a colze, guanyant-se la vida en funció dels resultats obtinguts.

Aquest segurament ha estat el seu més gran encert: aplegar un estol de col·laboradors que han seguit fidels a la persona i a la marca, al llarg de moltes dècades.

Obert a altres camps de l'activitat econòmica, sempre va implantar aquests criteris, i se'n va sortir prou bé, quan va trobar persones lleials que li van voler fer cas.