Imprescindible ANC

En els darrers dies s'han tornat a fer visibles les tensions a l'interior de l'ANC, l'organització sense la qual és impossible entendre el terratrèmol polític ocorregut en els darrers anys a Catalunya. Sense l'acció d'un ens unitari que va explicitar que la força de la gent tot ho podia i que, per tant, mitjançant l'organització i la mobilització social les utopies quedaven més a prop que mai.

El gran tresor de l'Assemblea fins avui ha estat la seva implantació i la seva transversalitat. Una transversalitat que ha fet possible unir darrere les mateixes pancartes centenars de milers de persones cada Onze de Setembre en el que han estat, sens dubte, el seguit de mobilitzacions més importants de la història d'Europa.

Ara, després de la victòria independentista a les eleccions del 27-S i de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya del 9-N, el Principat afronta un dels moments més decisius de la seva història. I aquests darrers cent metres, en paraules de l'amic Quim Torra, els hauríem de caminar amb les millors botes, amb la roba més adequada i amb la motxilla plena. I sobretot amb una ANC que hauria de tornar a mirar més enfora que endins, que hauria de defugir amb claredat la voluntat d'alguns dels seus membres de substituir els partits i que hauria de concentrar tots els seus esforços en el full de ruta marcat per als propers 16 mesos.

Que l'Assemblea en els darrers temps ha perdut un important capital humà –l'ha guanyat el país– és una evidència. Que el desgast ha passat factura, una altra. I que des de la seva presidència s'han comès errors que els han allunyat de la transversalitat per vincular-se més del que seria desitjable a una determinada opció política, també. El 17 d'abril, tots els socis de l'ANC tenen l'oportunitat de deixar de banda debats estèrils sobre canvis d'estatuts i reglaments interns per concentrar-se en allò realment important: tornar a convertir-se en un element clau del procés que ha de portar Catalunya cap a la llibertat.