Onze quilòmetres

Aquesta és la distància que ens separava de més joves en Carles Puigdemont, actual president de la Generalitat de Catalunya, i aquest periodista que escriu, que per un temps va ser director seu. Parlem de la frontera entre les comarques de la Garrotxa i la Selva. Jo vivia al final d'una comarca pagesa cent per cent, de paisatge gairebé feréstec, amb molt bosc i terra sense regadiu. La Selva també era pagesa, però no tant. Hi havia una part d'indústria important. Aquests quilòmetres que ens separaven, els tenia ben apamats, ja que el cobrador de lletres, en Solergastor, venia un dia a la setmana a cobrar i, casualment, el meu pare mai tenia els diners a punt. Érem deu fills a taula i tot se n'anava per menjar. El meu pare era sastre i tenia una botiga en què hi havia de tot... menys diners. Llavors es produïa sempre la mateixa conversa: “Fins quin dia tinc temps per pagar?” Els fills que l'escoltàvem ja sabíem què volia dir. El darrer dia vàlid ens tocava agafar els trapaus i anar i tornar de Sant Feliu de Pallerols a Amer a pagar abans que el cobrador no retornés les lletres. Però, que no hi havia el tren d'Olot?, em direu. I tant, que hi era; el que no hi havia eren els calés per pagar el viatge. Tres hores per anar i tres hores per tornar com aquell que res. Sort que caminar per a nosaltres en aquell temps no era res. El meu rècord de pujar i baixar de Sant Feliu al santuari de la Salut –uns mil metres d'alçària– era de 25 minuts de pujada i un quart just de baixada. Estic segur que en Carles no el va fer mai, aquest trajecte. Ell és d'una altra generació, a la qual no els sobraven els calés però anaven una mica millor.

A Amer hi tornaria al cap dels anys, quan ja érem amics amb en Carles, precisament per anar a proveir de torrons per Nadal. Durant uns anys va ser una excursió obligada quan s'acostaven les festes nadalenques. Ho sabien els nanos i també la meva sogra. La pastisseria Puigdemont ja era com a casa nostra. Per cert, un record per als torronaires d'Amer, que els trobaves a tots els aplecs amb la seva balança i les cartes.

La veritat és que no m'hauria jugat ni una pesseta d'aquell temps que en Carles seria president de la Generalitat, però sí que sabia que arribaria lluny. Jo sempre li deia que era un animal polític. I això ja des de ben jove. Ell era periodista, ben cert, però també se sentia cridat a tirar endavant el país des de la política. I ningú no podrà negar que ha estat d'aquells que de petit van iniciar un camí i no l'han deixat mai de banda. Jo no m'hauria pensat mai que arribés on ha arribat tan jove. Però de ben segur que no hauria pogut dir que no. És dels que prediquen amb l'exemple. Si hagués pogut decidir, ell probablement ho hauria fet diferent. Però per a en Carles el país mana. I el país l'ha portat on és. I ho fa bé. I ho farà més bé. Temps al temps.