Bandarres

Ser un bandarra, un estrafolari o supurar trets patològics té virtuts a l'hora d'atraure el sexe oposat. Amb aquesta perla despertava l'article d'un dels diaris de casa nostra. Es veu que passar-se a la banda fosca és la clau per triomfar en l'amor. Citen Darwin com a autoritat en matèria d'evolució i de selecció natural, i l'Hospital Clínic com a entitat investigadora. Naturalment (noteu la ironia) el text no és bidireccional: només els mascles han de ser bandarres, estrafolaris o neuròtics per lligar més. Les dones, se suposa, se senten atretes per aquests caràcters límit
amb la mateixa força que les abelles al pol·len (per no fer una comparació més escatològica amb mosques pel mig).
I és que ser compulsiu, obsessiu, temerari o asocial ja no és una xacra, sinó una innòcua tàctica evolutiva plena
de profit. Aquest teòric mascle alfa ha d'agradar a les dones sigui com sigui. Lluny queden les bones persones amb sentit de l'humor. Ara els volem pertorbats, mal educats, insensibles i, això sí, amb jupa de cuir, moltes arracades, i una moto trucada, si pot ser, que trenqui timpans per allà on passi. És un tema de salut mental i d'autoestima: una dona equilibrada, intel·ligent i que es valori a ella mateixa mai no es fixarà en un masclista en potència. O s'hi fixarà, però res més. Als quinze anys et fa gràcia el pòtol de la classe, però als trenta et genera més aviat llàstima. Moblar el
terrat, aquesta és l'autèntica evolució natural. Vivim al segle de la màscara
i la corrupció, però som humans, una barreja perfecta entre raó i emoció.
Que els regalin un cervell.